Terrícola

A hores d'ara, a Miquel Gil se li plan­teja una dis­jun­tiva: no sap si can­tar per la de l'u o tocar el dos. Així ho pro­clama a Per mar­ci­a­nes, la peça que dóna títol al seu nou reper­tori, que obre actu­al­ment els seus con­certs i que sin­te­titza les dues pul­si­ons que fan créixer el seu cant: l'estima per la tra­dició i la volun­tat de trans­gressió.

Diven­dres, el can­taor de Catar­roja va actuar al CAT amb la sen­sació que el nou mate­rial enllaça espe­ci­al­ment amb les per­les d'Orgànic, el disc amb què fa deu anys va mar­car una fita en la música d'arrel als Països Cata­lans. D'Orgànic van sonar L'amor és Déu en barca, Cançó dels tra­gi­ners, Pri­ma­vera i Amaga l'arbre, i com­bi­nant-se amb aques­tes i algu­nes altres, les noves com­po­si­ci­ons fabri­ca­des amb la mateixa fórmula magis­tral: decons­trucció de rit­mes valen­ci­ans i medi­ter­ra­nis (el fan­dango, el bolero, el gnawa), lle­tres que par­len del pre­sent rabiós (com ara la lluita del Caba­nyal) o pouen en la poe­sia con­tem­porània (amb l'obli­gat Enric Casas­ses i amb La cançó de la rosa de paper d'Estellés) i una tímbrica llu­mi­nosa de dolçaina i doble corda que remet a horta, bar­raca i mar­jal. Acom­pa­nyat del seu fill Gusmà Gil (baix), José Maria Hernández Reïllo (bate­ria), Edu­ard Navarro (vents) i Tóbal Ren­tero (astre del gui­tarró i de qual­se­vol ins­tru­ment de corda que se li posi entre les mans), Miquel Gil canta ara Per mar­ci­a­nes, però con­ti­nua sent ben terrícola.