Cultura

Quadern de cinema

Mathieu Amalric, Guillaume Canet i Jodie Foster: tres actors que es posen darrere la càmera però un únic veritable director

No sempre cineastes

Amalric no és
un actor que fa turisme al terreny de la direcció:
és un cineasta
de cap a peus

1.

Vaig entrevistar Mathieu Amalric durant el rodatge de Quantum of solace (2008), i la primera impressió no va ser precisament bona: em va semblar un actor esgotadorament intens, que rebia cada pregunta com un tràmit empipador. Recordo dues coses de la conversa: a) no em va semblar gaire educat que desqualifiqués la caracterització de Mads Mikkelsen com el malvat de la precedent Casino Royale (2006); amalric deia que ell no necessitava plorar sang, que el seu Dominic Greene seria una altra cosa, el malvat com a paper pintat, com un element d'attrezzo a fons de pla; i b) em va xocar que l'actor no es tallés vulnerant els protocols promocionals d'una superproducció i que afirmés que havia acceptat l'encàrrec per poder invertir en els seus propis projectes com a director.

Hi ha un moment a Quantum of solace en què Mathieu Amalric entra en escena menjant una poma. És un d'aquells detalls que claven la caracterització d'un personatge: el vilà ecològic, bioconscienciat, el mal unplugged... La poma era un toc de geni que un intuïa que no era pas al guió. Molt més tard, l'estrena de Tournée ha permès comprovar quin peu calça, l'Amalric director: la crítica ha citat Cassavetes –no és qualsevol referent–, però la pel·lícula aconsegueix integrar aquests ecos en un tot que és molt més ampli, complex, esquiu i tremendament personal. Tournée és un dels treballs en què el nu femení explota més a fons la condició de discurs de poder (de gènere) i autoafirmació identitària; també és un relat universal sobre la impossibilitat de tornar a casa, i un western encobert en el qual un grup, semblant a aquelles companyies teatrals que recorrien els paisatges de John Ford, es mostra com a paradigma d'una marginalitat tràgica i romàntica condemnada al desplaçament perpetu, a la no-integració en les files d'una normalitat asfixiant. Tournée demostra que Amalric no és un actor que, de tant en tant, fa turisme en el terreny de la direcció: és un cineasta de cap a peus. Feliçment, les afirmacions que al seu moment van sorprendre aquest cronista tenien raó de ser: la intensitat i la impudícia verbal d'Amalric s'assentava en els millors fonaments.

2.

Tampoc li falta ambició al seu compatriota, l'actor Guillaume Canet, que a Pequeñas mentiras sin importancia, la seva tercera pel·lícula com a director, sembla disposat a dir l'última paraula sobre la generació del narcisisme i la immaduresa: ho fa partint d'una escena introductòria brillant –un exercici de virtuosisme formal– que dóna pas a un metratge excessiu –dues hores i mitja– en què l'espectador troba la més gran concentració d'obvietats i estímuls per als més miserables vessants del gust petitburgès que s'ha vist en molt de temps. Quan, al final, un personatge fa explícit el missatge moral del conjunt, es difícil resistir la imperiosa necessitat d'udolar... de dolor.

3.

La mirada de l'actriu Jodie Foster sembla que perfora la pantalla per inculcar un missatge inequívoc al cap de tot espectador: “Compte amb mi, mai em fotràs, perquè sóc més llesta que la mitjana de l'espècie humana.” El castor, el seu últim treball com a directora, s'apropa, com ho feia Todo lo que tú quieras (2010), d'Achero Mañas, a una excentricitat model Ferreri –el Ferreri de Chiedo asilo (1979) o I love you (1986)– sense aparent planificació. La pel·lícula té un seriós handicap: per emocionar-se és necessari no pixar-se de riure veient Mel Gibson parlar a través d'una marioneta terapèutica. Potser un bon testimoni de la intel·ligència de Foster és que només siguem una minoria els que no aconseguim saltar aquesta barrera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.