Quadern d'art
Una estàtua que representa Joan Pau II ha provocat una polèmica ciutadana i artística
El monument al papa
i històric
Per commemorar la beatificació del papa Joan Pau II s'ha inaugurat a Roma, davant de l'estació central, una gran, monumental, estàtua que representa el papa i que ha causat una polèmica ciutadana i artística intensa.
Els monuments públics d'homenatge a grans personalitats, les estàtues al carrer, tenen una llarga història de realitzacions i polèmiques, des d'època romana fins a avui, passant pel Renaixement i el neoclassicisme. Pensem només en la columna de Trajà i l'estàtua a cavall de Marc Aureli a Roma, en les estàtues medievals dels senyors de Verona a cavall, la del condottiere Gattamelata a cavall de Donatello a Pàdua i les estàtues de grans homes que caracteritzen el segle XIX europeu, com el Carlemany que s'aixeca amb Roland i Oliver davant de la catedral de Notre-Dame a París. Durant el segle XX la història d'aquest tipus de monuments és més complexa perquè ha estat el mitjà d'expressió favorit dels règims totalitaris, des del realisme feixista o socialista passant pels monuments a cavall de Franco i l'estàtua de Saddam Hussein a Bagdad, destruïda pels americans només d'entrar a la ciutat.
Els monuments públics, fins i tot quan són un homenatge a algú, no són pas sempre estàtues realistes de persones. En tenim un bon exemple a Barcelona amb l'escultura Homenatge a Picasso, d'Antoni Tàpies, prop del parc de la Ciutadella. En aquests casos, el parer de l'artista és molt important en el debat públic; així ho recordava el mateix Tàpies a l'inici dels anys vuitanta: “La finalitat pública de les obres sedueix tots els artistes. No vull dir que l'artista estableixi diferències entre una obra d'aquesta mena i tota la resta de la seva producció, però una escultura com Homenatge a Picasso permet de posar en evidència aquesta aspiració a un art que compleix una funció social.” Podríem dir gairebé el mateix del David i Goliat, d'Antoni Llena, a la Vila Olímpica de Barcelona.
L'estàtua del papa Wojtyla és una obra donada per l'escultor italià Oliviero Rainaldi (Caramanico Terme, 1956), una estàtua de més de cinc metres d'alt, fosa en bronze, que representa la fesomia del papa Joan Pau II. El cos no hi és com a tal i està representat per una mena d'ampli mantell, uniformement rodó pel darrere i totalment obert pel davant, com una mena de gruta o de capella, es podria dir. El cap, sense coll ni espatlles, està com simplement posat al damunt del cos-mantell, com si aquest mantell cobrís la totalitat de l'envergadura de l'home i simulés una acollida amb uns braços oberts invisibles.
Dos són els temes de debat públic: la figura i el lloc on s'ha instal·lat. L'Osservatore Romano no ha romàs indiferent i ha criticat l'estàtua perquè la persona representada és difícil de reconèixer. El diari vaticà aplaudeix la idea però critica el resultat. Però sembla que el projecte, l'esbós, havia estat aprovat per les mateixes autoritats vaticanes i per l'administració nacional dels Béns Culturals. Davant la polèmica generada, ara l'alcalde de Roma s'ha espantat i està preparat per treure l'estàtua del seu lloc actual si l'opinió de la gent continua sent poc positiva.
El gust és una cosa molt personal, però també correspon col·lectivament a cada moment social i històric. L'escultor hauria de tenir un veritable sentit de l'espai real i de la seva significació, de les possibilitats i virtuts dels materials, de les proporcions i de la relació amb el públic del lloc. Sempre s'hauria de prendre l'encàrrec d'una escultura pública com el disseny d'un objecte urbà més que no pas com una escultura. La forma hauria de desprendre energia.
Amb l'escultura papal de Roma estem molt lluny d'aquestes qüestions i de la reflexió prèvia que tot encàrrec públic hauria de tenir. Però almenys ha generat un debat intens i això és bo per a l'art. Una estàtua de papa davant d'una estació de tren, un dels espais laics per excel·lència, sorprèn i dóna una imatge esbiaixada de la ciutat. Els equilibris entre les nocions d'art i d'espai públic, de religió i de laïcitat, són delicats i s'han de respectar, en benefici d'una convivència urbana que de per si és ja fràgil en les nostres ciutats contemporànies.