Un desert per perdre-s'hi

El cinema de l'Estat espanyol potser és ara un dels més joves del món. I no ho dic precisament pels dinosaures que dominen la institució com a tal, que no saben fer res més que el cine de sempre, sinó precisament per gran part de la gent que comença, amb ganes i energia, i amb pel·lícules pobres però honestes. Darrerament, però, s'hi han afegit noms que encara poden fer variar el panorama: Daniel Villamediana o Andrés Duque, posem per cas, que amb La vida sublime i Color perro que huye (quins títols més bonics, per cert) han aconseguit dues de les millors mostres. El problema és la manera com s'estrenen, sense que se n'assabenti gairebé ningú, com si es volguessin amagar a l'opinió pública, no sigui que perjudiquin els consagrats. Doncs bé, tot això ve al cas perquè Todos vosotros sois capitanes, pel·lícula exemplar en les seves intencions i resultats, tornarà a passar desapercebuda per culpa d'aquestes circumstàncies.

Primer llarg del gallec Oliver Laxe, la pel·lícula és una mena de crònica sobre la filmació d'una altra pel·lícula per part d'uns nens que formen part d'un taller de cinema al Marroc. Laxe s'implica en la tasca quotidiana, però a poc a poc allò va esdevenint una altra cosa, una reflexió sobre l'aventura de fabricar imatges que resulta fascinant en el seu estil visual i la seva proposta estètica. La segona part, sobretot, allà on Laxe es deixa anar i la pel·lícula es va diluint a poc a poc, gairebé com si fos una novel·la de Joseph Conrad o Paul Bowles, és del millor que s'ha fet en el cinema espanyol en molts anys. Els cossos i les veus es confonen amb la natura, i tot copsa un grau d'al·lucinació que desmenteix l'origen presumptament documental del projecte. L'ambigüitat, com sempre, es transforma en bellesa.