D'un temps, d'un país

A l'ull sagaç i insa­ci­a­ble de Josep Bran­gulí (1879-1945) li interes­sava foto­gra­fiar tant l'entorn d'un com­bat de boxa com un dis­curs de Fran­cesc Macià. Bran­gulí va obrir camins, del no res, des del mateix segle XIX, a diver­ses gene­ra­ci­ons de foto­pe­ri­o­dis­tes i fotògrafs docu­men­tals del nos­tre país, apor­tant-hi sen­tit estètic i temàtiques punyents. El seu lle­gat impres­si­o­nant cons­ti­tu­eix una crònica visual de les pro­fun­des trans­for­ma­ci­ons soci­als i urba­nes de la pri­mera mei­tat del segle XX.

La recu­pe­ració d'aquest pio­ner de la foto­gra­fia ha estat pos­si­ble gràcies, pri­me­ra­ment, a ell mateix (i als seus fills, Joa­quim i Xavier, també fotògrafs) que van anar arxi­vant d'una en una les seves imat­ges, agru­pant-les per sèries temàtiques. El 1992 l'arxiu de l'estirp (for­mat per un milió de nega­tius, mig milió dels quals atribuïts a Josep Bran­gulí) va ser adqui­rit per la Gene­ra­li­tat a la família i dipo­si­tat a l'Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya (ANC). El ter­cer i últim pas de la recu­pe­ració patri­mo­nial ha estat la res­tau­ració del mate­rial que ha dut a terme la Fun­dación Telefónica, en col·labo­ració amb l'ANC.

Pre­ci­sa­ment ha estat Telefónica (empresa per a la qual Bran­gulí havia tre­ba­llat) la res­pon­sa­ble de pro­duir la pri­mera expo­sició antològica del fotògraf, al Cen­tre de Cul­tura Con­tem­porània de Bar­ce­lona (CCCB), després que ja hagi pas­sat per Madrid. L'expo­sició, en què no s'ha estal­viat ampli­tud ni ambició, inclou més 300 imat­ges, agru­pa­des en les matei­xes sèries temàtiques que el mateix Bran­gulí havia esta­blert en vida.

Els comis­sa­ris de la mos­tra, Rafael Leven­feld i Valentín Vall­hon­rat, han deci­dit donar una visi­bi­li­tat espe­cial a les imat­ges i les ha ampli­a­des de manera gene­rosa. Per tant, hi podem lle­gir per­fec­ta­ment anun­cis i rètols de la Bar­ce­lona de prin­ci­pis del segle XX, i gau­dir dels detalls de les arqui­tec­tu­res i els per­so­nat­ges. Una ciu­tat en perpètua trans­for­mació és una de les grans pro­ta­go­nis­tes de la mos­tra: podem veure l'evo­lució de l'ober­tura de la Via Laie­tana (abans i després de la reforma); els recor­re­guts i els usos dels tram­vies; la pri­mera fira de mos­tres, el 1920; la pre­pa­ració i la inau­gu­ració de l'Expo­sició Uni­ver­sal del 1929; les esco­les i hos­pi­tals; les indústries en auge i els arte­sans, en vies o no d'extinció, i la vida cul­tu­ral, amb imat­ges de museus i gale­ries pri­va­des com ara la vete­rana Sala Parés. A diferència de Madrid, el CCCB ha incor­po­rat a la mos­tra vuit imat­ges de l'antiga Casa de la Cari­tat, la seu d'aquest cen­tre cul­tu­ral.

Bran­gulí tre­ba­llava com a foto­pe­ri­o­dista per a les publi­ca­ci­ons il·lus­tra­des de l'època i, per això, no es va per­dre esde­ve­ni­ments com ara la Set­mana Tràgica i els diver­sos fets ocor­re­guts durant la República i la Guerra Civil.

A més de tenir volun­tat docu­men­tal, cri­den l'atenció en la seva obra el trac­ta­ment de la llum i, sobre­tot, l'extra­or­di­nari sen­tit de l'enqua­dra­ment i l'acu­rada com­po­sició. Segons el direc­tor del CCCB, Josep Ramo­neda, “les imat­ges de Bran­gulí són d'una insòlita moder­ni­tat”. La seva mirada ago­sa­rada es va plas­mar espe­ci­al­ment en imat­ges de temàtica indus­trial i en les que, per exem­ple, docu­men­ten la cons­trucció del Miro­tres, el pri­mer vai­xell de ciment armat cons­truït a l'Estat, el 1917, a les dras­sa­nes de Mal­grat de Mar.