El deportat etern

No per anunciada la notícia va ser menys dolorosa. Jorge Semprún Maura va morir al seu domicili de París. Tenia 87 anys i la seva salut havia minvat fins a convertir-lo en una ombra de qui va ser: un home de ferro amb un cervell prodigiós, un nietzschià, un personatge d'acció que va transformar la vida en una llegenda, una biografia romàntica. Ningú hauria dit que rere el posat serè i reflexiu s'hi amagava una personalitat que no es va conformar amb el seu temps i va decidir canviar-la. Hauria pogut ser un intel·lectual convencional i s'hauria pogut integrar en la cultura francesa que el va acollir, però no era un cofoista i preferia mirar l'angle obscur i intervenir en la revolta d'un segle XX que li va donar motius per no estar de braços plegats.

Descendent d'aristòcrates i nét de l'influent Antonio Maura –president del govern en diverses ocasions durant el regnat d'Alfons XIII–, Semprún va patir l'exili a França i Holanda després de la Guerra Civil. Revoltat com una criatura d'Albert Camus o un personatge d'una tragèdia grega, ja de jove va ingressar en el Partit Comunista, del qual esdevindria dirigent i un dels principals dissidents de l'ortodòxia estalinista. Actiu membre de la Resistència contra el nazisme, va ser capturat pels alemanys i deportat al camp de concentració de Buchenwald, on passaria quinze mesos. Alguns han qüestionat el seu paper al camp, però els que hagin llegit els seus llibres no tindran cap dubte del compromís amb la destrucció del nacionalsocialisme: “Érem pocs espanyols al camp, uns dos-cents, i jo era l'únic comunista jove que parlava alemany; això va fer que fos destinat com a representant de la meva organització a les tasques d'oficina”. Tot i el privilegi de ser en una barraca tancada i no haver de patir la severitat del clima a vint graus sota zero, el jove militant va aprofitar per realitzar feines de solidaritat i evitar, a risc de la pròpia vida, destinacions d'extrema duresa per a alguns dels seus companys. Com va confessar, quan va sortir de Buchenwald la poesia ja no era per a ell una disciplina decisiva. S'acabaria decidint per la prosa, perquè era la manera més efectiva de deixar constància del que havia vist i patit. Sempre es va considerar un deportat. Les lectures imprescindibles de Baudelaire i Giradoux el van acostar al francès com a llengua literària, en la qual ha desenvolupat gairebé tota la seva obra narrativa i cinematogràfica.

Dels anys de lluita i clandestinitat queden algunes de les seves obres més destacades, des d'El llarg viatge –traduïda al català per Empúries– fins a La escritura y la vida i Viviré con su nombre, morirá con el mío, sense oblidar La segunda muerte de Ramon Mercader i Autobiografia de Federico Sánchez, amb què guanyaria el premi Planeta del 1977 i rescataria el seu nom de guerra a la clandestinitat. En aquest període, els anys de la Guerra Freda, es va veure involucrat en les purgues propiciades per Santiago Carrillo, que el va deixar, juntament amb Fernando Claudín, abandonat a la seva sort. Expulsat el 1964, Semprún va esdevenir un dels grans crítics del totpoderós PCE, que arribaria amb força al tardofranquisme i a la Transició. El 1988, Felipe González el col·locaria com a ministre de Cultura fins al 1991, en què les discrepàncies amb Alfonso Guerra es farien insalvables. En el ministeri no va ser un immobilista i va beneficiar Catalunya en alguns traspassos, tot i que el seu paper en el llegat de Dalí va ser nefast.

Carregat de premis, Semprún mai es va sentir còmode acceptant les arbitrarietats del poder. Quan el vaig conèixer, al començament de la dècada de 1980, Jorge Semprún s'hostatjava a l'hotel Ritz en les seves freqüents visites al país. No evitava dir que a Barcelona se sentia com a casa, tot i que no tenia clar d'on era exactament. Quan va tornar a Madrid per ser ministre, li van donar una pistola per a defensa personal. Em va explicar que amb el ferro a la butxaca havia tingut una sensació encara més estranya que quan es jugava la vida entrant a l'Espanya franquista també armat. L'eternitat guardarà per sempre les armes del guerrer i conservarà la poesia que va concentrar en les seves novel·les, tot
el que havia après de
Charles Baudelaire.