La dificultat de la por

El gènere de terror, encara que no ho sembli, és un dels més complicats del sistema narratiu clàssic. Sobretot de cara a l'espectador contemporani, que cada cop demana més i més. El dilema a què s'enfronta, doncs, rau a avançar per la via de la renovació o donar voltes sobre si mateix reciclant constants velles, les imatges de sempre, en un max-mix d'aparença lluent i postmoderna. A aquesta qüestió han de fer front les noves generacions de cineastes adeptes al gènere, i aquest és el cas de James Wan, que va fer un salt mortal sense xarxa amb el seu segon llarg, Saw –malmès per les seqüeles, però més interessant del que pugui semblar a priori– i després ha retornat als orígens per oferir un terror d'aparença més tradicional, fins i tot convencional. La seva intenció, per suposat, és fer una mena de tombarella tarantiniana, jugar amb les convencions i extreure'n alguna cosa nova, però per ara només ha aconseguit esbossos del que pot arribar a fer.

El seu darrer intent en aquest sentit, després de Silencio desde el mal i Sentencia de muerte, es titula Insidious i proposa un retorn al passat amb desitjos d'anar cap al futur. A mig camí entre el relat de casa encantada i la història de possessions, l'esperança és que el conjunt fluctuï des de l'homenatge (amb Poltergeist al capdavant) fins a la proposta personal. Aquesta, però, acaba reduint-se a un joc hiperbòlic que acumula temes i estils sense arribar a donar-los forma. I l'objectiu, que consistia a fer més reals totes aquestes pors, s'estavella contra un mirall de si mateix on acaben reflectint-se imatges i més imatges, referències i més referències, en un giravolt sense fi i sense cap sentit. Cinema solipsista pur.