Transició i autodestrucció

La pròxima setmana acaba al BFI Southbank el cicle Good Morning, Freedom! Spanish Cinema After Franco que ha organitzat el British Film Institute i que, com a activitat complementària, també ha estrenat a diferents cinemes del Regne Unit una còpia nova de Cría cuervos (1975), pel·lícula que els programadors consideren el gran paradigma del canvi de sensibilitat experimentat pel cinema de l'Estat espanyol entre la mort del dictador i la consolidació de la democràcia a final dels vuitanta. Hi ha diversos detalls interessants en el cicle, com la inclusió d'un títol que aquí tenim mig oblidat, però que, en el seu moment, va ser tan heterodox i rellevant com El anacoreta (1977), de Juan Estelrich, o la reivindicació d'una figura que encara fa arrufar el nas a molts experts locals: Eloy de la Iglesia, l'equivalent en la Transició del que els anglosaxons anomenarien un exploitation film-maker.

De la Iglesia va ser una figura que desafiava tota taxonomia: sí, les seves eren pel·lícules de cinema de barri, que volien satisfer els baixos instints de l'espectador, però que van optar per trencar els tabús més incòmodes de l'època –el terrorisme, l'homosexualitat–, al mateix temps que, a cops de sensacionalisme i una estranya poètica de maudit d'extraradi, construïen una mena d'autobiografia delirant del seu creador, un individu de radical compromís ideològic, homosexual, heroïnòman i absolutament irrepetible. El diputado (1978) és la pel·lícula escollida pels programadors per representar la importància del treball d'Eloy de la Iglesia dins del període: un títol que, en el seu moment, alguns van voler desxifrar gairebé en clau de roman à clef i que posava el dit a la nafra de les limitacions d'una democràcia on els membres de la classe política podien lluir la seva tot just conquerida identitat ideològica, però encara havien d'amagar la seva identitat sexual.

Al número de juliol de la revista Sight & Sound, Paul Julian Smith, un dels grans experts britànics en cinema espanyol, dedica un article al cicle del British Film Institute i imagina un futur paral·lel: un cinema de la Transició on el que s'hagués acabat afirmant com a model dominant no fos l'obra d'Almodóvar, sinó l'obra possible d'un Zulueta post-Arrebato (1980). El crític discuteix els ressons optimistes del nom del cicle –Good Morning, Freedom!– i remarca, amb els exemples de Zulueta i De la Iglesia a la mà, que els vents de llibertat que van arribar amb la mort del dictador van incloure també “la llibertat d'escollir l'autodestrucció”.

Mentre els anglesos han estat gaudint de les ambivalències del cinema de la Transició, aquí la indústria cinematogràfica ha viscut una setmana una mica moguda: les xifres de recaptació a l'estranger han estat objecte d'una nota oficial triomfalista que els diversos mitjans han traduït al llenguatge del fracàs –una caiguda del 37%–; ha circulat una carta a l'ICAA del productor Xavier Catafal que convida a recordar, respecte al sistema de subvencions, aquella famosa frase sobre la dona del Cèsar, i l'Acadèmia ha decidit negar la possibilitat del Goya als menors de 16 anys; fet que, d'entrada, és tot un lleig a Francesc Colomer, Marina Comas i a tots els intèrprets menors que, fins ara, havien rebut el premi amb total mereixement. En vista de tot això, un pot pensar que l'autodestrucció no era patrimoni dels enfants terribles de la Transició, sinó un component que el cinema de l'Estat espanyol portava en el seu mateix ADN. Per sota de tanta autodestrucció oficial, cal confiar que els esperits d'Iván Zulueta i Eloy de la Iglesia continuïn inspirant perdurables insubmissions creatives.