‘I un cop de vent els despentina'

La forma de ser d'un escrip­tor es reflec­teix, poc o molt, en allò que escriu. Podem ende­vi­nar alguns dels atri­buts –no pas físics– de la per­sona que escriu a par­tir del que escriu. També en podem deduir els gus­tos i afi­ci­ons, les opi­ni­ons i fins i tot les idees polítiques. Al Jesús Tibau se'l veu, a I un cop de vent els des­pen­tina. No només perquè ell és l'autèntic pro­ta­go­nista de molts dels seus con­tes –a molts per­so­nat­ges li poso la seva cara, no hi puc fer res–, sinó perquè s'hi reflec­teix una infan­tesa, una for­mació, un deter­mi­nat gust per la lec­tura, la música, la història o el pai­satge. Al Jesús el veiem badant al pri­mer conte, que pre­ci­sa­ment es titula Badar. Badar, fer el badoc, obser­var, és el que s'ha de saber fer si un es vol dedi­car a escriure. Al Jesús el veiem home­nat­jant els seus autors pre­fe­rits, com Gabriel García Márquez a Poder, Cristòfol Des­puig a No tengo más que darte i Pere Cal­ders a Home­natge a Pere i a Moment històric. Al Jesús el veiem immer­git en ple procés cre­a­tiu a La revo­lució o L'encàrrec. O decla­rant la seva admi­ració pel gènere femení a Del cel a terra. Veiem un Jesús vita­lista a Sal­tar, un Jesús som­ni­a­dor a D'una trista figura, un Jesús fun­ci­o­nari a Tràmit d'emergència, un Jesús fotògraf a Massa pes per a unes espat­lles. Per cert, lle­gint aquest últim conte, un se n'adona que reto­car foto­gra­fies és com escriure. Uns quants retocs a la rea­li­tat i la ficció se'ns revela. Tenim, també, un Jesús al qual no agrada el vent que baixa aca­na­lat per la vall de l'Ebre a Papers que s'endú el vent, ni la pluja massa forta a Ploure. El Jesús ten­dre de Mag­ne­tisme, un conte fantàstic, que arriba al cor. El Jesús amic del Josep Igual a Les plu­ges d'aquest agost no faran créixer bolets, de les ger­ma­nes Pallarès a Les dones que fan espel­mes i d'un altre Jesús, el Fusté, a La nit de Sant Llo­renç –pura poe­sia, la cançó del mateix nom, sobre­tot quan el Jesús Fusté diu/recita/canta allò de: Enro­geix la galta / com un sol que es pon i el batec que falta / tre­mo­lant la pell es desfà silent / din­tre del petó d'un estel d'argent–. El Tibau breu dels últims con­tes del lli­bre, que més aviat sem­blen afo­ris­mes llargs, Fum de records i Taques de cafè, pel meu gust, són els millors. El pri­mer, perquè cada vegada que el relle­geixo, hi trobo un matís dife­rent. El segon, perquè m'hi reco­nec: jo també vaig ple de taques de cafè. I tenim el Jesús fill de Cor­nu­de­lla de Mont­sant. És, pre­ci­sa­ment, en els con­tes en què parla del seu poble natal, i del pai­satge del Mont­sant, en què el Jesús excel·leix. Olors, Ven­jança, La cruïlla o Rec­ti­fi­car és de savis ens fan (re)viure una tarda de ball a la Renai­xença; jugar a fet i ama­gar amb la cana­lla, a boca de fosc, pels car­rers de Sant Isi­dre, dels Pes­ca­dors i de la Morera; recórrer les estan­ces del casa­lot més gran i impo­nent de Cor­nu­de­lla, i pujar fins a la Trona, a Siu­rana, i abraçar aquest bellíssim racó dalt del món.

I tenim el Jesús deta­llista. El Jesús que es fixa en un lla­pis, un gelat que es desfà, un anell, un cop de vent que des­pen­tina, una mosca, una vella càmera de fotos o en les pilo­tes que cauen del cel. Pre­ci­sa­ment, en aquest conte, titu­lat Quan del cel cauen pilo­tes, hi tro­bem unes fra­ses que el defi­nei­xen per­fec­ta­ment: li agrada cami­nar sense rumb pels bar­ris vells de les ciu­tats. Els car­rers estrets, l'un dar­rere l'altre, fan gira­gon­ses, com si vol­gues­sin des­pis­tar-nos i ama­gar secrets incal­cu­la­bles. Li agrada la vida que res­pi­ren, les per­si­a­nes mig abai­xa­des, les plan­tes al cos­tat de la porta, una mica de roba estesa en un balcó, la cape­lleta d'un sant en una raco­nada i, de sobte, una pla­ceta amb bancs que dema­nen una mà de pin­tura. Cada cop gau­deix més d'aquest tipus de bellesa.

Cada cop gau­deix més, el Jesús, d'aquest tipus d'escrip­tura. I nosal­tres amb ell.