El perfecte mal educat

Enlloc no està escrit que assis­tir a un con­cert o a una òpera hagi de ser una experiència pla­ent per als sen­tits i/o l'intel·lecte. Al con­trari, un audi­tori o un tea­tre poden ser llocs de tor­tura indi­ci­ble per als melòmans que cre­uen, il·lusos, que pas­sa­ran unes hores embol­ca­llats per les har­mo­nies més celes­tes. Per esguer­rar la festa sem­pre és a punt un per­so­natge que atreu més ires com­bi­na­des que un tenor de ter­cera: l'espec­ta­dor mal edu­cat.

No pensi el lec­tor sofert que es tracta d'un acci­dent genètic o d'un ésser aïllat, i ca! Així com Bar­ce­lona atrau una pro­porció inu­si­tada de pollo­sos, també el Palau, L'Audi­tori i el Liceu comp­ten amb una colònia d'espec­ta­dors amb pocs pari­ons en el món civi­lit­zat, obse­dits a fer la guitza al proïsme. Ara bé, la Ciu­tat Com­tal té justa fama de ser un empori de tolerància, per això vull ofe­rir uns petits con­sells per a tots aquells que volen assu­mir, amb tots els ets i uts, el seu destí: el de per­fecte mal edu­cat.

1. Estos­se­gui, és natu­ral. Refre­nar els impul­sos del cos és una cas­tració inac­cep­ta­ble per a l'home i la dona del segle XXI. Si la gola es comença a remoure, no l'atu­rem i dei­xem anar amb tota tran­quil·litat l'estos­sec o estos­secs cor­res­po­nents. És, tan­ma­teix, reco­ma­na­ble espe­rar que la música soni el més flui­xet pos­si­ble (en llen­guatge tècnic, piano o pianíssim), el reduït nivell de deci­bels afa­vo­reix el benes­tar cor­po­ral al tos­sir. Sem­blant benau­rança es pot acon­se­guir en els moments de silenci (dei­xats per com­po­si­tors man­dro­sos) o en les pau­ses entre movi­ments, entra­nya­ble moment de comunió entre tots els estos­se­ga­dors pro­fes­si­o­nals. Tos­sir abans o després del con­cert i en l'entre­acte és total­ment des­a­con­se­lla­ble: no sona pas música.

2. Obri un cara­mel amb tot el temps que neces­siti. Vivim en una soci­e­tat on tot són pres­ses. Resis­teixi's i obri el cara­mel amb tota la par­simònia d'un monjo budista. El crec-crec del plàstic té efec­tes no pas dissímils als d'un man­tra.

3. Comu­ni­qui's amb l'exte­rior. La moder­ni­tat ens exi­geix estar en con­tacte per­ma­nent amb tu, tot i tot­hom. Per això, mai no s'han d'apa­gar els telèfons mòbils per si l'amic amb qui fa una hora hem fet un cafè ens vol pre­gun­tar com estem. Trac­tant-se d'acti­vi­tats musi­cals, l'òptim seria que el so de la tru­cada també fos musi­cal: amb una mica de sort, pot­ser és una obra del pro­grama. La feli­ci­tat suprema, per des­comp­tat, és con­tes­tar, encara que només sigui per dir que ara no podem par­lar. Per sort, la tec­no­lo­gia ha avançat de tal manera que amb un petit apa­rell podem piu­lar “la soprano és una foca!” o nave­gar per webs por­ques només amb un cop de dit. A més, la llum emesa per aquests estris dis­sipa la molesta fos­cor en què està sumit el públic.

4. Comu­ni­qui's amb el veí. Cert, el Palau i L'Audi­tori no són el TNC, i no s'hi pot comen­tar de forma audi­ble: “Guaita, el Claudi de La Riera. Mira que és mala peça!”. Però les con­ver­ses pro­fun­des tipus “el segon oboè ha entrat tard al compàs 254” són ben­vin­gu­des.

5. Venti's, faci o no calor. El ritme és un ele­ment cab­dal de la música, i res millor per acom­pa­nyar una sim­fo­nia, una ària o un quar­tet que aquest ins­tru­ment de per­cussió inde­ter­mi­nada que és el ven­tall. Per si els cops a la pitrera no són prou audi­bles, el meu con­sell és dur pol­se­res, cade­nes i/o collars. El seu deliciós dring com­pen­sarà oblits imper­do­na­bles com el de Mah­ler en no posar tri­an­gle a l'Ada­gi­etto de la Cin­quena.

Seguint aquests con­sells bàsics, el per­fecte mal edu­cat acon­se­guirà el seu objec­tiu vital: fotre els que volem escol­tar música. Ja ho diu Amo­nasro a Aida: “Raça infame, odi­osa i fatal per a nosal­tres!”. Mal llamp se l'emporti!