Domingo barroc

L'afamat aficionat català a l'òpera barroca està avesat a sobreviure amb dosis homeopàtiques, per això la perspectiva d'una obra del calibre de Tamerlano és mannà caigut del cel, fins al punt que es pot deixar en segon terme el fet que la fórmula fos la versió de concert, amb la corresponent castració dramàtica i la desfilada de cantants aferrats, en proporcions variables, a la partitura.

Aquesta ombrívola tragèdia del caro sassone requereix un equip vocal de primer nivell. El principal reclam era, evidentment, el retorn al Liceu de Plácido Domingo com al dissortat Bajazet, però al final les ovacions més eixordadores se les va endur, amb ple mereixement, Bejun Mehta.

El contratenor nord-americà va ser qui amb més seguretat dominava la seva part, un Tamerlano que no va caure en la maldat monocroma. Amb un virtuosisme de bona llei i una impressionant gamma de matisos, Mehta es va mostrar seductor, apassionat, irat, menyspreador i violent. Una encarnació impressionant que contrastava amb el to melangiós de l'Andronico de Max Emanuel Cencic.

Sarah Fox, tot i certes tensions vocals (i problemes amb el vestit) va ser una Asteria d'emotivitat eficaç, més que profunda, mentre que Anne Sofie von Otter, en un tardà retorn a Barcelona va compensar el desgast tímbric de la seva Irene amb la classe inimitable del seu fraseig. Vito Priante va fer molt bé el poc que havia de fer. La batuta de William Lacey (quan no la tenia entre les dents) va garantir la fluïdesa del discurs, sense evitar imprecisions en el so orquestral i desacords amb l'escena.

I Domingo? Més enllà dels purismes estilístics, la franquesa i generositat dels accents, i l'entusiasme encomanadís amb què afronta cada repte són els propis d'un artista immens.