Crítica
música
Decibels enmig de les vinyes
A la falda nord de l'Albera, enmig de les vinyes del castell de Valmy i mirant cap a les platges sorrenques d'Argelers, l'edició 2011 del festival Les Déferlantes ha superat totes les expectatives d'assistència. La primera vetllada, el 9 de juliol, amb el rockers texans ZZ Top com a caps de cartell, va haver-hi penúria de Deferloo –la moneda pròpia del festival– i es va haver de recórrer als euros de sempre. ZZ Top actuaven els últims, a dos quarts d'1 de la nit, amb sis grups teloners de luxe, però quan van sortir els barbuts rockers –Billy Gibbons (guitarra) i Dusty Hill (baix)– les hores d'espera ja no existien. El bateria Frank Beard (beard, per barba en anglès) és evidentment l'únic no barbut del grup. ZZ Top no només fa un blues hard-rock que omple de satisfacció els més puristes; també hi posen la distància i l'humor de la seva mirada sobre la pròpia imatge: mantells de vellut carregadíssims de brodats, barrets ostentosos, guitarres estrafolàries i uns passos d'escenografia minimalistes però efectius.
El dia 11, a les deu de la nit; després de la primera reacció d'incredulitat del públic davant d'aquell homenot amb panxa que es bellugava enmig d'un escenari que semblava massa gran per a ell, Joe Cocker va anar creixent en cada cançó. Amb up where we belong o You can leave your hat on, Cocker va alternar els temes més melodiosos que l'han convertit en l'autor d'èxit de bandes sonores de pel·lícules tan llefiscoses com An Officer and a Gentleman, o tan suggestives com 9½ Weeks, combinant-ho amb temes al més pur estil rhythm and blues de les seves versions de Come together o With a little help from my friends, peça que el va fer conèixer al gran públic el 1969 a Woodstock. Més de 40 anys després, a Argelers, amb decibels i emoció enmig de les vinyes, Cocker i ZZ Top van demostrar que continuen entre els grans, amb capacitat d'atraure un públic que va des d'adolescents fins a jubilats eixerits, i que no passa res si es té un xic de panxa.