Quadern de cinema
L'erosió dels rostres d' Ava Gardner i Daniel Radcliffe pot ser el tema secret de la cartellera d'aquesta setmana: el temps no perdona ningú
El temps i els rostres
1.
a l'hora de sintonitzar amb
la contemporaneïtat.
Si el llibre d'Ordóñez, a partir d'una atapeïda i fascinant xarxa de testimonis, treia a la llum una part important del recorregut vital de l'actriu, sobre el qual les biografies oficials –i
anglosaxones– hi havien passat de puntetes, el documental de Lacuesta proposa llegir la mateixa història en una altra clau. Ordóñez definia la diferència amb la seva proverbial claredat: “Jo ho he explicat en prosa i ell ho fa en clau poètica”. L'escriptor ometia, no obstant això,
una veritat com un temple: que la prosa del seu llibre partia d'un procés periodístic, però
assolia una ambició novel·lística a l'hora de (re)construir el
complex univers d'aquella pseudocontracultura noctàmbula
i canalla que va acollir el pas
del Tifó Gardner.
El mitòman trobarà força al·licients a La noche que no acaba, però Isaki Lacuesta, sense deixar de celebrar la icona Ava Gardner, aprofita l'avinentesa per continuar aprofundint en el gran tema de la seva filmografia: el pas (i, sobretot, l'erosió) del temps, abordat de manera abstracta al seu curtmetratge Teoria dels cossos, i molt present, des del títol, a una obra tan fonamental i complexa com La leyenda del tiempo –construïda sobre el record d'un fantasma (Camarón), la pel·lícula tenia un dels seus grans punts d'inflexió quan madurava la
veu d'un dels personatges– i a Los condenados, reflexió sobre la desintegració dels mites utòpics que s'inflamava de sentit en el seu pla sostingut sobre el rostre de Bárbara Lennie, que interpretava un personatge
disposat a rebel·lar-se contra una herència ideològica que
no havia demanat.
2.
al públic infantil i juvenil.
Harry Potter i la pedra filosofal es podria definir com dues hores de foscor i mal rotllo per a menors d'edat: un banquet sinistre sense cap rampell d'humor, cap estratègia d'alleujament còmic... En l'espai de deu anys, Harry Potter ha fet un truc de màgia (no sé si blanca o negra) digne de David Copperfield: enfosquir radicalment la ficció per a totes les edats.