Jaz és nom de dona

La coar­tada del jazz, amb dues zetes, ha donat peu a infi­ni­tes esce­ni­fi­ca­ci­ons. Des de la cara enne­grida d'Al John­son en la pri­mera cinta del cinema sonor –Jazz sin­ger–, fins al cos d'una Billie Holi­day humi­li­ada al terra –Body & soul– o al per­so­natge de Cortázar per­se­guint aque­lla nota ina­bas­ta­ble. Natu­ral de l'afri­cana Costa d'Ivori, Koffi Kwa­hulé és un dra­ma­turg con­tem­po­rani que viu, escriu, pateix i gau­deix a ritme de jazz. Una dèria amb la qual ha guar­nit bona part de la seva obra tant d'una manera explícita com metafòrica. En el mun­tatge seu que es pot veure fins aquest diu­menge a la reco­llida Àtrium de Bar­ce­lona –amb una capa­ci­tat que no supera el cen­te­nar de seients–, la par­ti­ci­pació del jazz es fa evi­dent amb un títol que des­pu­lla el voca­ble d'una de les zetes i el per­so­ni­fica en el cos d'una dona. Una muller que, en l'esce­ni­fi­cació de Rai­mon Molins, són dues –ella i la contrària–, inter­pre­ta­des per dues actrius joves i enèrgi­ques que excla­men, decla­men, reci­ten, rela­ten, ballen, xis­clen, can­ten, sal­ten i rep­ten en una vari­e­tat de regis­tres core­o­gra­fi­ats que tan aviat col­pei­xen com vore­gen peri­llo­sa­ment l'excés. Elles hi dei­xen la pell, però és aquesta redundància, en certa manera mar­cada per les obses­si­ons esca­tològiques del mateix autor, allò que situa l'espec­ta­cle a un peu de l'his­tri­o­nisme i d'un clixé que no l'afa­vo­reix. Resulta que Jaz és un àngel cai­gut que habita als bai­xos fons de la ciu­tat en un edi­fici amb les cano­na­des obtu­ra­des de resi­dus orgànics que són l'expressió dels ins­tints més deplo­ra­bles de la con­dició humana. Pros­ti­tució, vio­lació i mort són llocs comuns en una història massa far­cida de tòpics per acon­se­guir una cre­di­bi­li­tat poètica més enllà de l'este­re­o­tip. Tot i així, mal­grat la desu­bi­cació d'un vio­li­nista bar­roc enmig de la deso­lació, la con­vin­cent actu­ació de les dues intèrprets con­ce­deix al mun­tatge moments d'enco­mi­a­ble fer­mesa emo­tiva. Elles, i el The­lo­ni­ous Monk que es pro­jecta a la sala d'espera inter­pre­tant Just a Gigolo, són la veri­ta­ble flor de lotus que emer­geix dels fems com a cant d'espe­rança en l'espècie humana.