Ensenyar català a l'Índia

Provinents d'Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Alemanya, Txèquia, Sèrbia, però també de més enllà –com Mèxic o l'Índia–, uns 116 professors de català d'universitats d'arreu del món es van congregar la setmana passada a la Universitat de Girona per participar en la 25a edició de les Jornades Internacionals per a Professors de Català, organitzades per l'Institut Ramon Llull (IRL). Les jornades, a banda de servir com a fòrum de formació permanent per a la docència de la llengua com a idioma estranger, la cultura i la literatura, també van tornar a esdevenir un lloc de trobada i d'intercanvi d'experiències del professorat de català de les universitats de l'exterior. Cadascun dels assistents, amb un grapat d'experiències d'allò més diverses.

Entre aquests, un dels que, sens dubte, en viu una de les més exòtiques és Lluís Baixauli, un jove de 29 anys nascut a Alcàsser (València), llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Jaume I de Castelló, que fa un any que exerceix de professor de català a la Universitat Jamia Millia Islamia, de Nova Delhi. Li ha agradat tant l'experiència que, diu, el seu projecte és quedar-s'hi més temps, malgrat que la situació laboral és “un xic precària” –confessa– i que la seva parella està embarassada –ella també treballa allà, per a l'Instituto Cervantes.

A la pregunta de per què l'Índia, aquest entusiasta professor reconeix que volia viure “una experiència més intensa”, que s'allunyés de l'educació i la cultura occidentals. I la veritat és que ho va trobar. Després del primer impacte que té tothom que arriba a aquest país –la xafogor intensa, les olors, les pudors, el caos i les multituds–, Baixauli reconeix que es va trobar amb un altre xoc, en aquest cas cultural i directament lligat als seus alumnes: la informalitat, que va des de no fer els deures a no anar ni a classe. Un panorama –altrament, generalitzat en l'ensenyament indi– que pot desanimar a més d'un, però que és pal·liat pels petits passos i detalls que experimenta un cada dia. Sense anar més lluny, recorda quan ja el segon dia els alumnes el van rebre amb un “Hola, què tal?!”. “Vaig quedar realment al·lucinat”, reconeix.

A les seves classes, que estan inscrites dins de l'oferta de català del departament de llengües d'aquesta universitat eminentment musulmana, tant hi assisteixen alumnes musulmans com hindús, homes i dones, tots, provinents de diferents branques que van del comerç a la comptabilitat. I per què estudien català, doncs? Baixauli ho té clar: “perquè o bé tenen accés a una beca o bé volen experimentar un contacte directe amb algú occidental”. Així de clar i català (bé, valencià en el seu cas).

Les classes que fa segueixen el model que ell anomena “enfocament educatiu”, i que, a grans trets, consisteixen a situar com a fil conductor el fet de “comunicar-se” i paral·lelament anar-hi entrellaçant la gramàtica corresponent a la temàtica tractada en aquella lliçó concreta. També ho aprofita per ensenyar la cultura i les tradicions pròpies dels Països Catalans.

En aquests moments Lluís Baixauli ja torna a impartir classes a Nova Delhi i també intenta ultimar –“intentant-ho”, diu ell– la redacció de la tesi (centrada en el camp de la recerca de la interpretació en els serveis públics, en la deontologia professional i també en l'àmbit penitenciari de la interpretació). El que ell valora, però, és que l'experiència li està resultant intensa i sobretot enriquidora. “Només per com se t'obre, i no saps com, la concepció del món, ja val la pena”, diu.