Sense proclames

Els mallorquins Antònia Font estan vivint un estius trepidant amb un no parar de tocar en tota mena de festivals i escenaris. Si la setmana passada marcaven estil a Benicàssim, aquesta aterraven de nou a Barcelona davant d'un notable nombre de gent amb ganes de gaudir de Lamparetes en directe. Antònia Font han aconseguit que petits i grans cantin amb el cor a la mà al llapis d'Ikea i al pistatxo, i que s'emocionin amb el suposat idil·li a les pistes de gel de Calgary 88.

Fa no gaires anys un festival amb més del 50% del cartell amb grups de parla catalana s'hauria convertit immediatament en una plataforma de reivindicació de la llengua i, de passada, d'unes dotzenes de causes més. Però els temps sembla que han canviat i el pop-rock del país ha aconseguit que ningú s'estranyi de sentir-lo cantar en català. En una demostració del poder popular de la música catalana, la primera edició del festival Pròxims va aplegar 4.500 espectadors sense banderes ni proclames. Només amb un cartell de pop-rock sense un compromís evident però arribant a un sector de públic fàcilment polvoritzable per marques de cervesa.

Anímic van compartir a primera hora de la tarda el seu pop-folk contemplatiu, i després El Petit de Ca l'Eril, sense pèls a la llengua, va fer-se un embolic amb la cervesa patrocinadora de la mostra i va acabar qualificant el festival de “meravellosa cutrada”. Més magre ho van tenir els barcelonins Mujeres, que van haver de lluitar contra uns problemes de so que van enterbolir el seu dolç amateurisme. “Això sona com les bombes d'Espartero”, va deixar anar el cantant Yago Alcover. Tot i el seu directe impecable, Mishima van haver de patir els mateixos problemes. El grup de David Carabén va oferir un dels pocs concerts que fa aquest estiu, ocupat com està en l'enregistrament del nou disc, del qual va avançar la cançó Ningú m'espera. I els Standstill van sortir com només saben fer ells: com una aplanadora, sense deixar lloc a dubtes.

Ara només falta que els festivals més grans, els que encapçalen els rànquings d'ajuts públics, prenguin consciència que el fet de programar grups del país és tot un luxe, mai una llosa.