Crítica
jazz
Doctor Jarrett
El músic Keith Jarrett té una manera particular de comunicar-se amb els seus admiradors, que el segueixen amb devoció. El posat agre i desganat amb el qual sempre surt a l'escenari contrasta amb la sensibilitat privilegiada, el desmesurat domini tècnic i la imaginació que desplega quan es concentra en les tecles.
Les advertències per no enregistrar res de cap manera ja són un ritual, part de l'encant del personatge, actor destacat en uns quants episodis centrals i elèctrics en la història del jazz i que des de fa unes quantes dècades és líder d'un trio d'autoritat doctoral que ha obert un camí acústic i propi més enllà de les tendències.
El seu públic, àvid i melòman, li disculpa les manies i el segueix allà on ell vulgui anar. En la nova visita del seu trio a Barcelona –actuaven per primer cop al Teatre Grec de Montjuïc– se'ls va poder escoltar a la fresca i amb el capvespre de fons. Uns tancaven els ulls i altres observaven com canviaven els tons del cel i avançaven els núvols mentre Jarrett i els dos veterans companys de batalles feien el que ja és habitual: dues parts de tres quarts d'hora cadascuna amb el pianista reinventant les formes dels estàndards a la recerca de girs sorprenents, la bateria de Jack de Johnette disparant fantasia tímbrica i el contrabaix de Gary Peacock sostenint l'edifici amb les notes justes i sàvies.
I tots tres lluint una compenetració única, ja sigui acomodant-se en els dotze compassos del blues o deixant-se anar per estructures més obertes. Una nova lliçó de l'antipàtic doctor Keith Jarrett.