Amy Winehouse, al seu lloc
Mirem de tenir el cap allà on toca. Ara que ja passat uns dies, reconec que estic sorprès per la importància que se li ha donat a la notícia de la mort d'Amy Winehouse als mitjans. Sense anar més lluny, aquest mateix diari li donava mitja portada, mentre recordo que quan va aparèixer mort a casa Kurt Cobain –aleshores jo treballava a la secció de Cultura de l'Avui– no em van deixar dedicar-li més de mitja columna.
És evident que les direccions del diari eren molt diferents. Però no tinc gaire clar que el tractament hauria hagut de ser igual. Avui dia hi ha una generació d'adolescents que recuperen la iconografia de Nirvana i l'esperit punk. En canvi, no endevino quin serà el llegat d'Amy Winehouse a Catalunya, on la seva música –el soul– no té gairebé artistes que el practiquin. Ni tampoc veig cantants catalanes (ni els cantants) que donin tanta importància als maquillatges ni que vagin tatuades fins a l'aixella ni drogades fins als peus quan pugen als escenaris. L'obra de Winehouse, malgrat que bona, és massa minsa per passar a la història amb les mateixes majúscules que Jimi Hendrix, pel fet de morir als 27. Com tampoc té la importància de la lírica i l'esperit rebel que va aportar Jim Morrison. Per aquest, l'entrada a les drogues va ser una porta a noves percepcions, a investigar la seva ment creativa. Després va perdre el cap. En canvi, l'actitud d'Amy amb les drogues i l'alcohol era paral·lela a la del seu marit, que es barallava als bars com qualsevol anglès borratxo a la costa catalana.
Per això penso que la transcendència real d'Amy Winehouse pot ser similar a la de Janis Joplin, una immensa intèrpret de la música negra tot i ser de pell blanca, amb una veu que feia esgarrifar d'ànima que hi duia. I encara que no va revolucionar res, sempre serà un plaer escoltar-la perquè era un talent de raça, dels de veritat. I això sempre és mil vegades millor que qualsevol producte edulcorat preproduït a base de mentides de màrqueting. He dit Lady Gaga o Rihanna?
