Crítica
funk-jazz
Que la força l'acompanyi
Jamiroquai ja no és aquella banda dirigida per un noi insolent de 23 anys que fa gairebé 20 anys va plantar cara a la indústria amb un híbrid de música disco i funk amb algunes notes de jazz. De ser un simple imitador d'Stevie Wonder, Jamiroquai ha passat a ser tot un referent de la música dels anys noranta. Feia força anys que no trepitjaven el país (la seva darrera actuació va ser al Fire Festival celebrat a Roses l'any 2005) i el cicle Els Concerts de l'Estiu al Poble Espanyol es va tancar amb un ple total amb més de 5.000 espectadors disposats a deixar-se la sola de les sabates ballant al ritme d'aquest excèntric col·leccionista de Ferrari.
Amb un barret negre gens cridaner –entre el públic era fàcil veure capells de plomes més vistosos– i un gruixut ponxo absurd de portar el darrer dia del mes de juliol, Jay Kay semblava més el Clint Eastwood crepuscular d'El bo, el lleig i el dolent que no pas el cowboy de l'espai que va venir a redimir-nos amb un arsenal de ritmes ballables i la presentació del seu disc nou, Rock dust light star. Però el cantant venia tocat per una hèrnia a l'engonal que va fer suspendre el concert de dimarts a Baiona i dos concerts més en festivals alemanys a mitjan juliol. Per això l'estranyesa que suposava veure el britànic més quiet del normal, només passejant-se per tot l'escenari i sense fer cap de les seves característiques passes de ball. A això cal afegir-hi que durant més de mitja actuació el músic va estar més preocupat pel so que no pas per la comunicació amb el públic. A més, a la segona cançó va ventar un rotund “no lights!”, demanant que apaguessin els dos canons que l'il·luminaven, i el conjunt de l'actuació va perdre efectisme. Només a partir de Love foolosophy va semblar oblidar-se dels problemes i llançar-se al cantó més lúdic de la nit, i va ser aleshores que la banda que l'acompanyava va donar-ho tot amb temes com ara Alright,Travelling without moving i Deeper underground.