Dionís balla

Després d'aquell sumptuós mau­so­leu de cinisme i vani­tat que era The end, Àlex Rigola es pro­posa expli­car-nos els ini­cis de la Tragèdia Grega i del Tea­tre, par­tint de l'admi­ra­ble assaig El nai­xe­ment de la tragèdia de Fre­de­ric Nietz­sche; però com que això sem­bla impos­si­ble de fer, al direc­tor li basta la fri­vo­li­tat embri­a­gada que des­til·la el fas­ci­nant Dionís. Veient l'esfera en què gra­vita l'espec­ta­cle, diguem-ne este­ti­cista, Nietz­sche sem­bla l'ombra d'un nan inin­tel·ligi­ble, d'un valor lite­rari, artístic i poètic ben pobre.

Veiem, doncs, la panoràmica d'un camp de blat, segat, dau­rat, amb una oli­vera solitària i, al fons, l'espa­dat de pedra del Grec. Divi­dida en cinc actes o cants força desi­guals, Rigola esbossa d'esquit­llen­tes el mite ori­gi­nari. En la pri­mera escena, L'ori­gen de la tragèdia, un xic ridícula, tenim la sen­sació de ser are­gats pels doc­tes de coc­te­le­ria d'una escola happy flowers; La saga d'Èdip, la segona, és un recor­re­gut breu –repre­sen­ta­ci­ons d'esce­nes pun­tu­als i repre­sen­ta­ti­ves– sense parau­les, per la saga tràgica més sig­ni­fi­ca­tiva de la tra­dició àtica. Acci­ons que pre­nen sen­tit només per a qui en tin­gui els refe­rents. En les res­tants, La festa dio­nisíaca, Dionís i La cin­quena part, es des­corda l'enco­ma­nadís diti­rambe dio­nisíac, l'espant, el cos­tat sal­vatge de l'existència, l'essència de la natura expres­sada, simbòlica­ment, pel ball, el narcòtic i la dansa. Els moments de bellesa lumínica i estètica són tan pun­tu­als com inqüesti­o­na­bles; així mateix, però, se'ns pre­senta l'hor­ror amo­ral i extrem, des­a­gra­da­ble, gratuïtament explícit. Al meu parer l'espec­ta­cle és bàsica­ment apa­rença, just el con­trari del que hau­ria de ser, enso­pit i massa fred, i on les core­o­gra­fies tenen el pina­cle evi­dent dels seus refe­rents: Sascha Waltz, Pina Bausch o el moment Cas­te­llucci... D'altra banda, no com­prenc a què res­pon el to i l'afec­tació dels escas­sos, i cul­mi­nants, tex­tos evo­cats. L'esforç és nota­ble, però, pot­ser, vin­dria a tomb recor­dar que a l'entrada del tem­ple d'Apol·lo s'hi podia lle­gir aquesta màxima: sigues pru­dent, en el sen­tit bàsic de conèixer el teu lloc.