Crítica
tango
Ben endins
La cantant catalana Cristina Vilallonga du el tango ben endins. I l'ha dut també ben lluny aportant la seva veu a Gotan Project, el famós grup parisenc que ha fet bon negoci presentant al món el tango electrònic. Gotan ha seguit a la seva manera les aventures amb sintetitzadors que Piazzolla va engegar, amb menys fortuna, els anys setanta. Però Vilallonga s'ha acostat a la música del Riu de la Plata des de vessants més diverses; ha signat tres discos com a solista, el darrer dels quals, Luna borracha, suposa un acostament al gènere obert i personal.
Per als petits concerts concentrats a la petita sala de cambra del Palau, però, va preparar un repàs de clàssics del gènere. Com el jazz, el tango atresora un corpus d'estàndards inesgotable, on els artistes poden anar a pouar una vegada i una altra; són cançons que no envelleixen mai, tot i que acostumin a parlar de les desgràcies del pas del temps i dels amors abandonats. Vilallonga va recordar-ne unes quantes, explorant els registres més foscos i càlids de la seva veu. Va acompanyar-se només de les sis cordes del guitarrista de capçalera de la Barcelona tanguera des de fa una pila d'anys: Gustavo Battaglia, un d'aquells músics de discreta sapiència que ho deuen haver tocat tot i amb tothom.
El primer dels sis concerts va arrencar amb la cançó La última curda, plena de desesperació i enfangament, i després de passar per classicots (Trenzas, Volver, Fueye) va assolir el punt culminant amb Niebla del riachuelo, l'extraordinària cançó amb què Juan Carlos Cobián va afegir una mica de blues als fantasmagòrics paisatges suburbials de Buenos Aires.