La mort, quina gràcia...

Esperpèntica, cadavèrica, cruel, mater­nal, sardònica, pode­rosa, immor­tal... Així es defi­neix a ella mateixa la mort en aquesta comèdia negra i musi­cal de Come­di­ants, que dime­cres es va estre­nar en la seva versió cata­lana al Fes­ti­val de la Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols. La mort repre­sen­tada, a la manera clàssica grega, per Persèfone, lite­ral­ment “la que porta la mort”, pre­ce­dent mitològic de la nos­tra entra­nya­ble parca, a la qual dóna vida –gran con­tra­sen­tit– en aquest espec­ta­cle la que durant molts anys ha estat la reina del musi­cal català, Àngels Gonya­lons: una ele­gant Persèfone, molt sexy i caba­re­tera, de sen­ti­ments ambi­gus, com cor­res­pon a una dona que ha estat rap­tada per Hades per con­ver­tir-la en reina dels morts i que recu­pera la seva antiga con­dició de don­ze­lla (Core) quan arriba la pri­ma­vera i explota la vida.

I on és l'humor (negre)? En una sèrie de situ­a­ci­ons i per­so­nat­ges més pro­saics, com ara el senyor Rafael Bona­ven­tura i Ortega, difunt recent. De cos pre­sent, va rebent la visita de diver­sos fami­li­ars, amics i amants, que majo­ritària­ment no el tro­ba­ran gaire a fal­tar. Són per­so­nat­ges amb màsca­res, gai­rebé de tebeo, esperpèntics. Alguns li dema­nen a Persèfone que retorni el mort a la vida, però els seus interes­sos són mes­quins. A més, Persèfone no en fa cap cas, d'aques­tes peti­tes misèries huma­nes: el seu regne no és d'aquest món, i és ella qui deci­deix quan comença aquest viatge sense retorn que és la mort.

Estètica­ment i musi­cal­ment, el nou espec­ta­cle de Come­di­ants inclou uns quants encerts. Des­taca en la part musi­cal el mul­tiins­tru­men­tista Ramon Cal­duch –fill del gran can­tant del mateix nom–, que tot sol, a l'altre extrem de l'esce­nari on té el came­rino Persèfone, toca a sobre de músiques pre­gra­va­des que van, com tota l'obra, de la dimensió més fes­tiva a la més sinis­tra. Bon tre­ball també dels altres actors/can­tants, en un esce­nari que, gràcies a unes sen­zi­lles ober­tu­res i unes pro­jec­ci­ons molt acu­ra­des, crea la il·lusió que els morts –ja sense màscara, ni expressió en el ros­tre– entren i sur­ten d'una altra dimensió, en una comèdia amb la dosi cor­recta d'esca­to­lo­gia –el ban­quet dels cucs– i que es riu del que ens espera a tots.