Una figura capdavantera de l'art català

El nom de Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 - Angers, França, 2011) està associat al ressorgiment del tapís contemporani i a la seva reivindicació com a territori plàstic autònom. Fou a final dels anys cinquanta quan a París –treballant en el taller de Jean Lurçat– descobrí les seves revolucionàries possibilitats d'expressió, que materialitzà en la planificació i direcció de l'Escola Catalana del Tapís, un centre innovador nascut a partir del substrat tèxtil de l'antiga fàbrica de tapissos Aymat de Sant Cugat del Vallès.

Autèntic pioner en la renovació d'aquesta disciplina, la integració de tècniques, matèries i llenguatges –interconnectats a partir d'un mateix concepte estètic–, així com la seva activitat multidisciplinària fan de Grau-Garriga un artista independent i agosarat, de profundes intencionalitats, que podem qualificar de creador global.

L'aprenentatge a la seva població natal, on va conviure amb la natura i on descobreix els materials més humils i les matèries tèxtils en brut, seran fonamentals en la seva obra posterior, que recull l'experiència de la terra. Tapís, pintura, dibuix, escultura i environament varen conformar els seus escenaris creatius, i va fixar la seva observació en les arrels, la memòria, la natura, el context social i la mirada autobiogràfica.

Al llarg de la seva trajectòria va desenvolupar una important obra pictòrica basada en el collage i en l'assemblatge de diferents materials i en la qual el teixit tothora ha jugat un paper predominant. La valoració de la matèria i el seu aspecte expressionista que a final dels anys cinquanta l'informalisme va propiciar li possibilità un camí que després completaria amb el llegat del pop art quant a la incorporació d'objectes de consum popular i de rebuig dins d'un concepte proper a les pintures combinades de Rauschenberg.

D'altra banda, en la pràctica de la seva obra environamental i en l'ocupació tridimensional de l'espai amb muntatges i instal·lacions, incorpora la lliçó de l'art conceptual i efímer. Aquesta forma d'entendre l'art i la vida, lligada a les vivències d'una generació que tradueix a través de la matèria els sentiments de l'existència, també es manté vinculada als orígens, i se submergeix en els estrats iconogràfics propers al romànic i al gòtic, fins a detenir-se en els conjunts més barrocs, excessius i descompostos. Un treball de síntesi entre l'experiència del passat i l'aventura del present que si inicialment es va mantenir lligat a un compromís social i polític amb clares crítiques reivindicatives, progressivament el contacte amb la natura –viscut al poblet francès de Saint-Mathurin-sur-Loire on va escollir un exili artístic voluntari– i els temes vinculats a la fecundació, el pensament o l'evolució van suavitzar el rigor anterior. Un llarg camí en el transcurs del qual Grau-Garriga es va mostrar sempre receptiu a tot allò que succeïa al seu entorn i amb una atenció especial a la realitat que l'envoltava, mentre establia un nexe afectiu entre la seva obra i el món exterior.

De personalitat inquieta –sense oblidar la seva intensa activitat pedagògica–, va aconseguir en tot moment aportar quelcom de nou i renovar-se constantment. Després de més de seixanta anys de tasca ininterrompuda i intensa, Grau-Garriga ha esdevingut una figura capdavantera de l'art català de la segona meitat del segle XX.