Una vetllada inoblidable

“Agafa allò que la societat rebutja de tu i converteix-ho en el teu estil”, va dir John Waters en un moment del seu monòleg This Filthy World, joia de la corona de l'estrany i mutant festival Rizoma que se celebra a Madrid fins demà, 11 de setembre. El lloc escollit va ser el Teatro Lara, el mateix lloc on, enguany, Manel i Antònia Font han penjat el cartell de “localitats exhaurides” i on, la temporada passada, Miguel del Arco va transformar el hall interior en l'imprevist –i eficaç– espai escènic on La función por hacer es va afirmar com un dels espectacles teatrals més sorprenents de l'any. El Lara no era, doncs, qualsevol lloc: un espai que Pedro Osinaga, els Manel o el creador de Pink Flamingos (1972) podrien trobar igualment acollidor i que, la nit del dijous 8, es va omplir d'una nombrosa fauna on es reconeixien molts looks Waters, des del bigoti finet, de línia, fins als extrems d'indumentària de l'Edith Massey de Desperate living (1977).

Waters no va parar de xerrar durant hora i mitja, sense necessitar ni un glop d'aigua, i en cap moment no va decaure l'alquímia de subtileses i grolleries que defineixen l'estil d'un dels pocs creadors que, nascuts a l'underground més innegociable –Pink Flamingos era un manifest radical, en què la coprofàgia, el playback anal i el canibalisme inspiraven cims de sofisticat mal gust–, han aconseguit integrar-se en la Cultura sense adjectius. L'autor de Majareta, llibre fonamental que ara reedita Anagrama, ha assolit una insòlita i privilegiada posició dins del mainstream: Waters potser ho tingui cru per dirigir una nova pel·lícula, però és una de les veus de referència a l'hora de parlar de transgressió civilitzada, Cultura Porqueria i auto-afirmació de la diferència... un activista del (mal) gust que, sens dubte, té tan bon gust com agudesa mental.

En el primer tram del monòleg, Waters va tenir un record pel seu mestre George Kuchar, pioner de l'underground que va morir de càncer dimarts passat; es va referir més d'un cop a Jesús Franco –“em va decebre comptar només 67 dones en la seva pel·lícula 99 mujeres–; va recordar icones de les tradicions soterrànies del cinema com Armando Bo, William Castle, William Beaudine, Roger Krabb, Isabel Sarli i Lina Romay; va confessar el seu amor cinèfil incondicional per Pedro Almodóvar –“és el millor de tots, ara mateix”–, i va dir que els directors contemporanis que més l'interessaven eren Todd Solondz, Todd Phillips i Gaspar Noé. “No m'agraden les pel·lícules de bon rotllo, perquè ja porto prou bon rotllo a sobre. Quan vaig al cinema m'agrada deprimir-me i enfrontar-me al pitjor de l'ésser humà. Em varen convidar a programar un cicle de cinema a Sydney i els vaig proposar una cosa que s'anomenava Programes Dobles de l'Infern: projectar en una sola sessió pel·lícules com Irreversible (2002) de Gaspar Noé i Anticristo (2009) de Lars von Trier: quin tipus de persona aniria a veure-les seguides?”, va afegir.

El cineasta va parlar de la seva relació amb les drogues –“són tan retro”–; del seu gust pels poppers i la pornografia amateur; de la seva première ideal –“en què estarien prohibits els escots, però els homes anirien amb els pebrots a l'aire”–; va donar la seva opinió sobre la pena de mort –“si almenys apliquessin la injecció letal amb la droga que escollís el condemnat...”–; sobre el papa –“no vull atemptar contra ell, però almenys m'agradaria arruïnar-li el vestit”– i l'avortament –“el tema ha inspirat pel·lícules tan bones!”–, i va practicar les modulacions més elegants de l'humor políticament incorrecte –“us imagineu que Michael Jackson hagués conegut Justin Bieber?”–. Una vetllada inoblidable.