A foc lent

Ins­tal·lat a Bar­ce­lona des del 2001, el saxo­fo­nista suec Fre­drik Carl­quist s'ha fet un lloc entre el col·lec­tiu de músics que encapçalen l'escena jazzística del país. La nit de dis­sabte pre­sen­tava al Jam­bo­ree un nou tre­ball dis­cogràfic, el quart de la seva car­rera, que mos­tra les cre­den­ci­als ja al mateix títol: Fre­drik Carl­quist playing cool. Si el bebop va ser el foc i el hard­bop les fla­mes, el cool és el caliu sobre el qual les notes es couen a foc lent.

Sor­git com a res­posta al ver­ti­gen dels bop­pers Char­lie Parker i Dizzy Gilles­pie, el cool tenia com a missió posar fre a la velo­ci­tat sense variar la inten­si­tat de l'expressió. Per això un dels seus màxims expo­nents va ser el saxo baríton Gerry Mulli­gan i, pel mateix motiu, Carl­quist es va pre­sen­tar a escena fent diàleg amb el baríton expe­ri­men­tat de Joan Cha­morro. De la mateixa manera, la seva decla­rada volença per Les­ter Young –“el pare del saxo modern”, va cer­ti­fi­car– fa que pre­senti a la seva for­mació com The Les­te­ri­ans i que inclo­gui en el reper­tori –i en el disc– dues peces del tenor pre­di­lecte de Billie Holi­day.

La sessió la va obrir amb un clàssic de Thad Jones –Evol Dek­law Ni– i va seguir alter­nant temes pro­pis –El sueco– amb com­po­si­ci­ons d'alguns dels més pro­clius expo­nents de l'estètica cool, com seria el cas de Paul Des­mond –Bossa antiga–. Sense inven­tar res nou, però amb una solvència i una enco­mi­a­ble elegància a l'hora de recrear un so i una atmos­fera que ens trans­porta a una de les èpoques més vellu­ta­des del jazz. La vet­llada va aca­bar amb sor­presa quan arri­bat el bis va aparèixer la voca­lista de moda, que estava entre el públic, l'ado­les­cent Andrea Motis, i es va sumar al quar­tet per inter­pre­tar un Love let­ters a la manera de Lady Day.