‘Argelès sur merde'

Salt, fireta entra­nya­ble de cis­tells. Sis de la tarda, al rebe­dor del tea­tre una llarga filera d'espec­ta­dors espe­ren per entrar. I l'estra­nya len­ti­tud d'aquest cuc per avançar? Tot s'explica por­tes endins. Llum obaga, pas­sa­dis­sos estrets que dibui­xen el llarg camí cap a Arge­lers. Hivern del 1939, un fred ter­ri­ble escom­bra el país. Guerra Civil per­duda. Dic­ta­dura a punt per des­sag­nar Cata­lu­nya. Homes, dones, nens cami­nen deso­lats cap a l'exili. L'única espe­rança: França. La lli­ber­tat? No em feu riure! Foto­gra­fies, objec­tes diver­sos i d'allò més sor­pre­nents escam­pats a la vora del camí. La inti­mi­tat per­so­nal resta expo­sada fora de llurs male­tes. El camí és fosc i cru, algu­nes veus can­ten baix, mal­grat tot hi ha vida. És l'adéu a Cata­lu­nya, un adéu ple d'incògnita i fre­dor. Molts, la majo­ria, no tor­na­ran... En asseure'ns, al pati de buta­ques, la gent calla i mira a escena, l'esbós d'aque­lla rea­li­tat queda. Impreg­nats per l'atmos­fera del recor­re­gut, emplaçats dins la història, el món ens pareix veri­ta­ble­ment atroç.

L'espec­ta­cle LAB El Canal: Argelès sur Mer és el resul­tat del labo­ra­tori de cre­ació que han por­tat a terme Àlex Rigola, Nina i Fer­ran Car­va­jal, amb una vin­tena d'intèrprets con­cre­tant la trans­po­sició, a través de la memòria històrica i d'alguns tes­ti­mo­nis de l'època, del que va supo­sar l'exili per als repu­bli­cans cata­lans; fent incís lace­rant en l'ama­ble ben­vin­guda que van dar-nos els encan­ta­dors veïns fran­ce­sos. La France, oui! Vive la Républi­que! Com era aque­lla collo­nada ternària tan cínica? Ah, sí: liberté, égalité et..., vaja! Ara no recordo l'altre.

El que vam veure no era una posada en escena con­ven­ci­o­nal, sinó un camí d'inten­ci­ons cap a alguna cosa ano­me­nada veri­tat i justícia, fer visi­ble el crim i la bru­ta­li­tat que va supo­sar el camp de con­cen­tració d'Arge­lers, amb el pene­trant mur­muri de l'hava­nera com a plany des­es­pe­rat del dolor. No hi ha una història, és la història mateixa que es conta, un relat viva­ment repre­sen­tat pels ros­tres i les veus d'una vin­tena d'exi­li­ats amb excel·lent capa­ci­tat per mos­trar-nos l'estu­penda fra­ter­ni­tat fran­cesa. Només resta aplau­dir i sumar-se a la meres­cuda ovació final. I fer una petició al Théâtre de l'Arc­hi­pel, a Per­pig­nan.