Esmicolat

Som pobres. Encara que els nos­tres governs, el d'aquí i el d'allà, no ens ho vul­guin dir amb aques­tes parau­les, l'evidència és cada dia més acla­pa­ra­dora. El Liceu ha obert en con­seqüència la tem­po­rada amb una òpera en con­cert, fet per si mateix ja prou pobre, i, per rati­fi­car la dis­sort, només en frag­ments. Si la víctima no hagués estat Faust, s'hau­ria pro­ce­dit igual? O pot­ser l'òpera ja no és un gènere amb enti­tat dramàtica i musi­cal, sinó una sim­ple suc­cessió de bocins bufons?

Almenys, en aquest frus­trant i esmi­co­lat Faust el nivell vocal va ser excel·lent. Piotr Bec­zala té un tim­bre d'aquells que ena­mo­ren amb només una nota, un agut cla­vat amb la pre­cisió d'una sageta i un fra­seig d'una cali­desa ideal per al pro­ta­go­nista, men­tre que Erwin Sch­rott troba en Méphis­tophèles un paper a la mida de les seves qua­li­tats his­triòniques i vocals, molt més evi­dents aquí que en l'Esca­mi­llo del curs ante­rior. Es fa difícil tro­bar defec­tes en la veu i el cant de Kras­si­mira Stoya­nova: tècnica sòlida, regis­tres homo­ge­nis, línia acu­rada. Són ganes de bus­car tres peus al gat pen­sar que la seva Mar­gue­rite va ser tan impe­ca­ble com monòtona? Ludo­vic Tézier com a Valen­tin va tor­nar a des­ple­gar un dels ins­tru­ments més sump­tu­o­sos del moment, Karine Des­hayes va fer bé el poc que que­dava de Sie­bel, i Julia Juon va ser una encara més anecdòtica Marthe. La part negra de la vet­llada va ser la direcció grisa i mal­des­tra de Pierre Vallet, amb una orques­tra de so brut i un cor lluny de la forma ideal.