Crítica
cinema
Parlant tampoc ens entenem
Amb Nader y Simin: una separación, Asghar Farhadi repeteix i reafirma la fórmula de la seva segona pel·lícula, A propósito de Elly, amb una mica més d'agressivitat: un fet imprevist provoca el desequilibri d'un ordre aparentment immutable. Aquí, a partir de la separació d'una parella, el cineasta posa en escena una allau d'esdeveniments, de conseqüències. Vol ser el retrat caòtic d'una societat caòtica, on tothom sembla que parla massa i ningú no escolta. La paraula té un paper ambigu en la pel·lícula. La seva presència és aclaparadora, fins al punt que els diàlegs s'encavalquen i els personatges semblen lluitar per dir-hi la seva. A més, aquests parlaments gairebé mai no es poden prendre com a veritats, perquè aquest és el tema de l'obra: de quina manera el llenguatge pot emmascarar els fets, i també el paper del cinema en la recerca del que va passar de veritat.
En aquest sentit, Farhadi fa una pel·lícula dinàmica, intensa, frenètica. Però de vegades aquesta estratègia es torna en contra seu. Molts cops diem que els films nord-americans d'acció proporcionen tanta adrenalina que impedeixen pensar sobre el que veiem. A Nader y Simin passa una mica el mateix però amb una acció molt diferent, amb personatges que van d'aquí cap allà, que no callen, que s'escridassen i es mouen com posseïts. Evidentment, aquesta és la intenció de Farhadi: veure fins a quin punt es pot sostenir aquest ritme. Però el crític no pot deixar de pensar, de vegades, que també és una petita trampa per omplir metratge –llarg– i amagar determinades insuficiències: al contrari que els personatges, potser Farhadi no té gaire a dir.