La bellesa, en 3D

Feia temps que semblava que Wim Wenders tenia encallada la inspiració, però la seva incursió en el món creatiu de Pina Bausch aporta una de les pel·lícules més belles dels últims temps. En l'origen del projecte, el cineasta havia d'establir un diàleg creatiu amb la coreògrafa, però aquesta va morir de manera sobtada fa dos anys. Tanmateix, continua vivíssima la seva obra, ritualista, violenta com a reflex de la societat i sovint habitada per la solitud i la frustració, però també plena de bellesa i d'amor per la vida. L'antic projecte, doncs, va reconvertir-se en un testimoni del llegat de Pina Bausch, de manera que s'hi alternen les paraules de molts dels seus ballarins i col·laboradors amb imatges dels seus espectacles rodades en interiors i exteriors de Wuppertal, la ciutat industrial alemanya on la coreògrafa va establir la residència de la companyia. Els comentaris són un acte de reconeixement a Bausch, però no ho és menys l'amor amb què són ballades i filmades les seves coreografies, entre les quals n'hi ha algunes de tan mítiques com ara la tristíssima Cafe Müller i la seva versió de La consagració de la primavera. Respecte a la filmació, el que és fonamental és com Wenders explora les possibilitats del 3D en relació amb els espais. És curiós el fet que, tan pròxims i tan distants, Wenders i Herzog, que ja són uns “vells” cineastes alemanys, hagin dotat de sentit la utilització del 3D des de l'autoria i a banda dels usos rutinaris del cinema espectacle. Herzog ho ha fet filmant les pintures inaccessibles de Chauvet (d'uns trenta-sis mil anys d'antiguitat) a La cova dels somnis perduts, documental a l'espera de fer-se visible entre nosaltres.