L'Arxipèlag surt de port

El Tea­tre de l'Arxipèlag ja és una magnífica rea­li­tat! Es tracta d'un equi­pa­ment preciós que Jean Nou­vel va expli­car que s'ha empel­tat de l'hete­ro­geneïtat arqui­tectònica que l'envolta. De fet Nou­vel, que va tenir la gen­ti­lesa de fer una visita guiada i deta­llada al tea­tre exclu­si­va­ment per a la premsa del Prin­ci­pat, es va fixar en ele­ments pro­pers per dis­se­nyar-lo, en els gra­nats, les pedres semi­pre­ci­o­ses que es tro­ben a la llera del Tet per fer l'edi­fici que alberga el pati de buta­ques –ja bate­jat popu­lar­ment com “el Baby­bel” per la seva forma i color– i en els cas­tells càtars per dis­se­nyar l'enorme torre escènica en què es poden lle­gir cites de Camus, Eurípides, Vir­gili i Piran­de­llo, i al cap­da­munt de la qual es pot gau­dir d'una vista espec­ta­cu­lar. La monu­men­ta­li­tat del con­junt, però, no sem­bla que li resti fun­ci­o­na­li­tat i si hi ha pro­ble­mes, en tot cas, s'anirà veient a mesura que es vagi posant en fun­ci­o­na­ment. La inversió és mons­tru­osa, de gai­rebé cin­quanta mili­ons d'euros, i durant els pròxims 32 anys la vila haurà de pagar més de tres mili­ons anu­als fins que el tea­tre passi a ser de la seva pro­pi­e­tat. S'hi ha d'afe­gir la dotació per a la pro­gra­mació, d'uns cinc mili­ons d'euros per tem­po­rada, a més del man­te­ni­ment. La incògnita és si Per­pinyà s'ho podrà per­me­tre. En tot cas, el minis­tre de Cul­tura, Frédéric Mit­ter­rand, va ser dilluns a la tarda en l'acte d'inau­gu­ració i va pro­nun­ciar un dis­curs pràctic en què van des­ta­car dues idees, que va recal­car amb insistència: la vocació trans­fron­te­rera de l'equi­pa­ment, exem­pli­fi­cada en el nome­na­ment de Domènec Rei­xach com a direc­tor gene­ral, i la con­dició de la cul­tura com a motor de dina­mit­zació econòmica, de manera que sem­bla que el suport del govern de la República està asse­gu­rat. La inversió feta cor­ro­bora aquesta con­dició de la cul­tura i con­trasta amb els dis­cur­sos que es pro­nun­cien al nos­tre país, i sobre­tot amb les mesu­res que es pre­nen. Les reta­lla­des en la con­jun­tura actual pot­ser són ine­vi­ta­bles però, no ens enga­nyem, la decisió d'on apli­car-les és ple­na­ment política.

A Per­pinyà, dilluns al matí ja s'havia mun­tat el pes­se­bre ins­ti­tu­ci­o­nal, on també hi havia de ser Mit­ter­rand, però al final va deci­dir anar-hi a la tarda, per assis­tir a l'espec­ta­cle d'inau­gu­ració. A l'inici de la jor­nada hi eren el pre­si­dent del Con­sell Regi­o­nal, Chris­tian Bour­quin; el pre­si­dent de l'aglo­me­ració Per­pinyà-Medi­terrània i pre­si­dent del tea­tre, Jean-Paul Alduy; l'artífex del pro­jecte, l'arqui­tecte Jean Nou­vel, i el con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, la majo­ria dels quals van repe­tir a la tarda. Tret de Nou­vel, la resta va uti­lit­zar molt d'arti­fici ver­bal, molta obvi­e­tat i molts con­cep­tes que resul­ten eva­nes­cents davant una rea­li­tat que l'únic que admet són fets, i els fets no són parau­les.

De moment l'Arxipèlag ha superat tots els obs­ta­cles, fins i tot un d'ines­pe­rat com va ser el mateix espec­ta­cle inau­gu­ral –de les poques coses que van gri­nyo­lar, però quina una!–, La can­tate de l'Arc­hi­pel, una cre­ació ridícula­ment pre­ten­si­osa del músic Daniel Tosi, que en el seu afany d'exhi­bir-se, i això no té perdó, va menys­te­nir i des­a­pro­fi­tar el talent d'artis­tes de la talla de Sol Picó i Car­les San­tos –no va saber què fer-ne i els va alter­nar amb frag­ments de la seva “obra magna”–. També va dis­po­sar de Sergi López, que va tenir prou feina a sal­var la situ­ació; d'un can­tant per­pi­nya­nenc, Cali, i de la soprano Burçu Uyar, que es van fer un fart de can­tar rodo­lins forçats. De fet el plan­te­ja­ment de tot ple­gat ja era sur­re­a­lista, amb una versió molt, però molt, lliure del mite d'Orfeu i Eurídice, en què ella és una arqueòloga (?) que desen­terra una cala­vera d'escuma antiquíssima i ell, una estre­lla de rock (??), de la mateixa manera que podrien haver estat ella una llançadora de mar­tell ucraïnesa i ell un pei­xa­ter.

Una vegada superat l'ensurt, pos­si­ble fruit de ser­vi­tuds polítiques, a par­tir d'ara és l'hora de Domènec Rei­xach i de la magnífica pro­gra­mació que ha ideat per a la pri­mera tem­po­rada, amb una ferma volun­tat d'atreure públic de l'altra banda de la fron­tera, sobre­ti­tu­lant al català espec­ta­cles d'una gran qua­li­tat. L'Arxipèlag posa proa i comença la sin­gla­dura, valdrà la pena anar-hi per veure i viure tea­tre, però visi­tar-lo, només visi­tar-lo, ja pot ser un gran plaer. Hi sereu ben rebuts.