Fragments de la fi del món

Aquesta no és una simple pel·lícula de catàstrofes, ni tampoc una il·lustració d'una possible fi del món. Pot agradar més o menys, pot semblar insuficient o fascinant, però el que no se li pot discutir és que vol ser alguna cosa diferent. Steven Soderbergh, el seu responsable màxim, és capaç d'enfrontar-se als projectes més impossibles sempre amb un ànim combatiu, amb la intenció de capgirar els esquemes tradicionals i proporcionar-nos una altra visió del tema, del gènere que tracta. A Contagio li importen més les conseqüències que el fet en si mateix, és a dir, no vol convertir una misteriosa epidèmia global en espectacle, sinó despullar-la de les seves parts més dubtoses per anar als marges, a allò que significa la por col·lectiva.

I és d'això del que es tracta, de la por. Contagio és, en alguns moments, una pel·lícula de por, no perquè vulgui ser-ho, sinó perquè no ho pot evitar. Les pandèmies provoquen por, a la mort, als altres, a les relacions humanes, a tocar un cos. El poder està aconseguint la insolidaritat a còpia d'imposar un pànic irracional, a l'economia –d'això anava un llarg anterior de Soderbergh, The girlfriend experience, sobre la crisi–, als secrets mèdics, a les altes instàncies que els posseeixen. Potser la pel·lícula, amb la seva agosarada estructura episòdica i plena d'el·lipsis, queda una mica coixa, entre el producte comercial amb un munt d'estrelles i el que hauria volgut fer Soderbergh. Però el resultat és intrigant, alhora dinàmic i reflexiu, amb un estil entretallat que només deixa veure fragments del que està passant. I no és així la realitat ara mateix, un munt de fragments que mai no encaixen?