Amb bona lletra

A poc a poc i amb bona lletra. Aquesta sembla que és la divisa de Feliu Ventura, que dissabte passat va presentar a la sala 3 de L'Auditori un disc que s'ha fet esperar, titulat Música i lletra, i que mostra un cantautor concentrat a desprendre's de tot artifici per arribar al moll de l'os de la cançó.

Una estètica despullada que es materialitza a l'escenari en un munt de caixes de cartró apilades, una mudança enmig de la qual l'artista de Xàtiva, amb el seu posat tímid, repassa records i projectes.

Com en els discos anteriors, la lletra –o més ben dit, el missatge– continua sent el pal de paller de la música de Feliu Ventura, que entén que les cançons han d'estar al servei de les causes justes. Això fa que voregi a vegades la consigna grandiloqüent o la urgència del pamflet.

En algunes peces del nou àlbum, en canvi, predomina una introspecció delicada, especialment en temes com ara Història d'un sofà i Present. Mentre que a El nus de la corbata, una paràbola sobre emperadors i vestits on s'entén tot, l'artista sembla que s'emmiralla en Ovidi Montllor i sobretot en Georges Brassens, per després perseguir l'aire mariner del seu mestre creatiu Lluís Llach a Cor polissó i evocar l'arena del Sàhara occidental a la preciosa cançó Lluna de zafra.

Amb Borja Penalba insuflant nervi al repertori i capitanejant un grup format per diverses guitarres, un violoncel i un violí, va repassar la totalitat del seu darrer treball discogràfic, Música i lletra, i també va recuperar algunes de les peces més populars de discos anteriors, com ara El que diuen els arbres, No sé què sent i Si ens queda la cançó, en què Feliu Ventura no es cansa de lligar música i compromís.