Titelles d'aventures

Walt Dis­ney ha fet molt mal, molt. Miraré de jus­ti­fi­car aquesta pri­mera afir­mació, que pot sem­blar molt agres­siva i segur que a parer d'uns quants abso­lu­ta­ment equi­vo­cada. Dis­sabte pas­sat, al Tea­tre de Salt, hi van fer cap la gent del Cen­tre de Tite­lles de Lleida, una com­pa­nyia que ha demos­trat al llarg dels seus 25 anys de tra­jectòria que és capaç de bas­tir espec­ta­cles deli­ci­o­sos, d'una estètica enci­sa­dora i un vir­tu­o­sisme en la mani­pu­lació que com­bina amb una eficàcia pedagògica indis­cu­ti­ble. En Patu­fet, Han­sel i Gre­tel, Els follets i el saba­ter o Gulli­ver al país de Lil·liput són només algu­nes de les joies que figu­ren en l'extens reguit­zell dels espec­ta­cles rea­lit­zats, al qual s'ha d'afe­gir Mow­gli, l'infant de la jun­gla, ideat i estre­nat l'any 1998 i repo­sat ara, per cele­brar el 25è ani­ver­sari de la com­pa­nyia. Aquest va ser el pri­mer espec­ta­cle fami­liar que es va repre­sen­tar al Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya.

Mow­gli, l'infant de la jun­gla s'ins­pira en el relat El lli­bre de la jun­gla (1894), de Rudyard Kipling i, a diferència del Lli­bre de la selva (1967), de Walt Dis­ney, a Joan Andreu Vallvé, que és l'adap­ta­dor, el dra­ma­turg i el direc­tor de l'espec­ta­cle, no se li acut de per­ver­tir els valors tan posi­tius del conte, el seu mis­satge de caire eco­lo­gista, que exalta també valors com l'amis­tat o la fide­li­tat, ans al con­trari, con­serva i poten­cia la poètica pròpia del relat ideat per Kipling. A això hi ajuda una cons­trucció dels tite­lles amb metall esplèndida, apa­rent­ment sen­zi­lla però, ana­lit­zada de prop, d'una com­ple­xi­tat con­si­de­ra­ble, amb un caire gai­rebé con­cep­tual que obliga el públic a fer algun petit esforç per entrar en la con­venció. Tot ajuda a la trans­missió del relat en aquest espec­ta­cle: la il·lumi­nació, que varia en funció, no només del moment del dia, sinó també de l'apa­rició dels per­so­nat­ges, i que ser­veix per fer transcórrer el temps; el so, amb el qual es refor­cen les atmos­fe­res; l'esce­no­gra­fia, sen­zi­lla, però molt fun­ci­o­nal i amb nom­bro­ses pos­si­bi­li­tats de trans­for­mació, a més del ciclo­rama suspès sobre l'esce­nari, que repre­senta el cel i està il·lumi­nat de manera intel·ligent, amb la pro­jecció d'ombres o punts de llum segons el lloc o l'etapa del dia en què trans­corre l'acció. La direcció i tot l'equip tècnic estan molt atents a tots els detalls. Vallvé poten­cia la ves­sant dramàtica del relat, en què no tot són flors i vio­les, de manera que els actors i mani­pu­la­dors, en oca­si­ons, fun­ci­o­nen com un cor grec, repe­tint ensems el text, que és magnífic. No se subes­tima en cap moment la intel·ligència del públic i, en aquesta adap­tació, tam­poc no es car­rega la història de sucre, com fa la versió nord-ame­ri­cana de dibui­xos ani­mats, que té unes quan­tes vir­tuts, però que peca a bas­ta­ment de sen­si­blera. Vist el film, és com­pren­si­ble que l'espec­ta­cle de tite­lles pugui sem­blar àrid als més menuts, acos­tu­mats a la pro­ver­bial bon­ho­mia de Baloo i els seus plàtans. Com a recurs hiperbòlic, diré que el xoc vin­dria a ser el mateix que empas­sar-se qual­se­vol capítol de Han­nah Mon­tana –per als llecs en la qüestió, una ado­les­cent insu­por­ta­ble­ment idi­ota i inso­fri­ble­ment mal­cri­ada que fa estúpida la mai­nada amb l'aqui­escència de pares i mares– i lle­gir tot seguit el Diari d'Anna Frank. Tite­lles d'aven­tu­res. Quin plaer!