Com un gran i pausat banquet

Quan una missa se celebra hi ha un fil conductor que il·lustren les diverses intervencions musicals i el conjunt esdevé coherent. Quan la part musical s'interpreta com a obra de concert el fil que manca s'ha de substituir per una tensió que traci un arc del principi al final. Ivor Bolton la va donar, com és lògic, fragmentada, però remarcant molt el final de cada part amb pauses molt marcades i optant per un repòs manifest entre una i altra. Va emprendre'n la interpretació com un gran i pausat banquet potser perquè disposava de matèries primeres de bona qualitat com l'Orquestra del Mozarteum de Salzburg, el Cor de Cambra del Palau i un conjunt de solistes acreditats. Tant el tenor com el baix tenen un paper limitat en l'obra i el lluïment correspon a les dues sopranos, Sandrine Piau i Veronica Cangemi. Ens va agradar especialment aquesta darrera, molt mozartiana, en el Laudamus te, que va ser un gran moment. La Piau, famosa per les seves interpretacions de música més antiga, amb una veu bonica però més rígida, va fer-ho bé però sense aquest intangible que acredita l'estil del músic de Salzburg. Bolton va exigir del Cor de Cambra, reforçat amb onze elements, una prestació intensa en tot moment que només va matisar en els contrastos més accentuats.

El concert havia començat amb una gran simfonia de Haydn, la núm. 104 Londres, que van tocar com a complement, amb el director perseguint l'orquestra en determinats passatges. Si qualsevol assidu té a la memòria alguna interpretació memorable, com la de Hogwood, per exemple, per què calia donar una versió que no aportava res?