Una excel·lent actriu

La versió con­cert –perquè era una versió con­cert– de la peça de tea­tre musi­cal The last five years (2001), de Jason R. Brown, que es va estre­nar dimarts pas­sat al Tea­tre de Salt, va il·lus­trar clara­ment el públic sobre les diferències entre un país amb una tra­dició tea­tral sòlida, com la britànica, i un altre que no en té, com la cata­lana, i més si par­lem de l'àmbit del tea­tre musi­cal.

Aquests cinc anys / The last five years és una peça de tea­tre musi­cal de petit for­mat, en què només cal una pare­lla d'intèrprets, a més dels músics, en nom­bre vari­a­ble, si és que es deter­mina –l'opció més acon­se­lla­ble– que la música sigui inter­pre­tada en directe. El lloc on suc­ce­eix l'acció és inde­ter­mi­nat, de manera que es pot cons­truir una esce­no­gra­fia adi­ent, o repre­sen­tar sim­ple­ment, amb un canvi de llum, dos espais inde­pen­dents i un altre en què, només durant uns minuts, coin­ci­di­ran els dos intèrprets. Dimarts, l'esce­nari del Tea­tre de Salt estava habi­tat només per un parell de tam­bo­rets alts a banda i banda, al cen­tre hi havia un banc de car­rer, sobre una catifa de fulles dels arbres de la plaça de les Llúdri­gues, amb el tint ver­mellós que els ha ator­gat la tar­dor. Al dar­rere, en segon terme, un piano, un baix i una gui­tarra.

La història que explica Brown és molt con­ven­ci­o­nal. Una pare­lla, Jamie i Cathy, es conei­xen, es casen i se sepa­ren en el ter­mini de 5 anys. L'interès rau en l'estruc­tura, ja que ella explica la història a la inversa cro­nològica­ment, men­tre ell l'explica des de l'inici fins al final. Això pro­voca situ­a­ci­ons curi­o­ses per la con­tra­po­sició d'estats d'ànim. Hi ha un dese­qui­li­bri impor­tant pel que fa a la cons­trucció dels per­so­nat­ges: Jamie és pla­ner, no admet mati­sos, és un cretí inte­gral; en canvi Cathy és més com­plexa, té les millors lle­tres de cançó i és la que des­perta, amb un deliciós sen­tit de l'humor, l'empa­tia del públic. Tot això està poten­ciat per la inter­pre­tació de Julie Ather­ton, una de les reve­la­ci­ons del West End lon­di­nenc, amb una tra­jectòria en el tea­tre musi­cal gens menys­pre­a­ble. De fet, tor­nant a allò de les tra­di­ci­ons, Ather­ton és Cathy, men­tre que Daniel Anglès fa de Jamie. Es tracta d'una actriu orgànica, que inter­preta amb una natu­ra­li­tat espa­ter­rant –això posava encara més de relleu la inne­cessària afec­tació del seu par­te­naire–, i que mal­grat el for­mat ni carn ni peix de l'espec­ta­cle, és capaç de mos­trar un per­so­natge entra­nya­ble, diver­tit, en temes que no estan gens mala­ment com A part of that o I can do bet­ter than that. Veure i escol­tar Ather­ton ja jus­ti­fica pagar l'entrada.

Aquests cinc anys / The last five years no és un gran espec­ta­cle, però sí un bon diver­ti­mento, que és com sem­bla que ho con­si­de­rava l'autor, el qual li va treure trans­cendència en el moment de l'estrena. Més aviat fa la sen­sació que va ser un espec­ta­cle amb un com­po­nent terapèutic impor­tant, després de fra­cas­sar el seu pri­mer matri­moni.

La versió pre­sen­tada dimarts a Salt, al meu parer, té diver­sos pro­ble­mes. Un d'ells és l'exces­siu esta­tisme. Un altre, que des­me­rei­xia tot el mun­tatge, va ser el volum de l'ampli­fi­cació de les veus –la d'ella és fantàstica–, que en oca­si­ons va arri­bar a ser molest per a l'espec­ta­dor, sense cap mena de neces­si­tat. Un dar­rer aspecte és la tra­ducció ine­xis­tent de les lle­tres de les cançons al català. No es pot pre­ten­dre que tot el públic sigui com­pe­tent en anglès, ni que enten­gui exac­ta­ment què passa a l'esce­nari només pel to i el llen­guatge cor­po­ral de l'actriu. Hagués cal­gut la sobre­ti­tu­lació per cap­tar tots els mati­sos. Mal­grat tot, el públic s'ho va pas­sar bé.