Poètica de la carestia
El Mume redescobreix l'olotí Virgili Batlle Vallmajó, pioner en l'abstracció geomètrica des de l'exili francès
Fins al 2005, en què la galeria madrilenya José de la Mano va reivindicar-lo per primera vegada arran de la troballa d'un conjunt apreciable de les seves pintures en un graner, Virgili Batlle Vallmajó (Olot, 1915-Tolosa, 1947) ha estat un desconegut. Ho és en certa manera encara avui, per l'escassa difusió que va donar a la seva obra, que amb prou feines va exposar, i per algunes fabulacions alimentades pel mateix misteri que envolta la seva vida, com ara que hagués entrat en contacte a París amb el cercle íntim de Picasso o que hagués participat, també a la capital francesa, a la col·lectiva Peintres de l'Espagne Libre de la Galeria Castelucho, una dada que no ha pogut ser mai confirmada. L'historiador de l'art Narcís Selles, que ha investigat la seva trajectòria per a l'exposició Virgilio. La radicalitat estètica d'un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, que es pot visitar al Museu de l'Exili de la Jonquera (Mume) fins al 15 de gener del 2012, no ha trobat a la premsa olotina anterior a la guerra cap referència de la seva activitat artística, i a Tolosa, on va residir com a exiliat bona part de la seva vida, ha documentat només una exposició individual seva, però l'olotí Virgili Batlle Vallmajó pot considerar-se, segons afirma l'estudiós, “un dels primers artistes de l'Estat espanyol a portar l'abstracció geomètrica a una essencialitat tan extrema”, i això sense sacrificar, en el camí cap a la puresa, un lirisme i una calidesa poc usuals en aquesta classe d'experimentacions plàstiques.
A través d'una acurada investigació, durant la qual ha entrevistat el germà i el fill de l'artista, Enric i Michel Batlle, i una neboda, Elisabeth Coll, Narcís Selles ha rastrejat l'estret compromís de ‘Virgilio', el nom amb què solia firmar els quadres, amb “el projecte emancipador” del moviment llibertari, tant durant la seva joventut, com a sindicalista i membre del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, on va treballar a la fàbrica paperera Torras, com durant l'exili francès, militant activament al Partit Sindicalista Espanyol, d'arrel anarquista, que a l'Alliberament expediria un informe en què es consigna la implicació de l'artista en les accions de la Resistència. Per Selles, aquesta adscripció als corrents revolucionaris explicaria en bona part la seva actitud refractària a subscriure posicions estètiques consensuades socialment i, per tant, assimilades pel poder. La seva és, doncs, una trajectòria excèntrica i solitària, que tampoc encaixa amb el tòpic que atribueix als exiliats una tendència a recrear-se en l'aflicció i la malenconia.
En l'obra de Vallmajó, difícilment es detecta cap esperit tràgic, a pesar de la seva condició d'expatriat, de viure discretament del negoci d'un taller de joguets, i d'haver passat la prova de les cruentes batalles de Belchite i Fuentes de Ebro, on va contraure la tuberculosi que precipitaria la seva mort als 32 anys. Al contrari, la seva és una recerca obstinada de claredat, afrontada amb una tal pobresa de mitjans (sovint havia de pintar amb mescles casolanes de pigments i guix damunt draps de cuina o llençols vells, i muntar aquestes teles artesanals en uns bastidors fets amb fustes guerxes de rebuig), que mai transmet la impressió àrida i freda associada a les abstraccions de base racionalista, sinó que en les seves composicions geomètriques, afirma Selles, intensificada per “una espècie de vibració cromàtica interna”, més aviat “hi batega una presència latent, fins i tot un afany de lirisme ascètic en el que podríem qualificar com una poètica de la carestia”.
El comissari de l'exposició, que ha recollit el seu treball en el primer catàleg documentat sobre l'artista, en edició bilingüe en català i francès, s'explica també el cas insòlit de Virgilio en un ambient on predominava el culte als estils pretèrits, si no l'estat de somnolència, a l'atenció que va saber prestar als nous llenguatges de l'avantguarda que van desplaçar amb ells els artistes de la diàspora parisenca establerts al Migdia durant l'ocupació nazi, des de Sonia Delaunay (de qui sembla adoptar l'ús dels discos simultanis i els cercles concèntrics), a Albert Gleizes, Jacques Lipchitz, Jean Arp i, sobretot, Otto Freundlich, un dels pioners de l'art abstracte europeu, la influència del qual és més que notòria en la producció de l'olotí d'entre 1942 i 1947, el seu període més fecund.