Vida efímera

Com que l'home ha nas­cut per una situ­ació limi­tada i només és capaç de com­pren­dre la pro­xi­mi­tat i la sen­zi­llesa, té sen­tit anun­ciar que la muda­ble fra­gi­li­tat i la incer­tesa s'aca­ben. Diu­menge el país que­darà suïcidat i l'ago­nia dels temps en què vivim, on res no s'entén ni s'explica, serà una imatge men­tal i con­ver­gent. De fet, com que serem morts i des­can­sats de la ruïnosa existència quo­ti­di­ana, podrem aga­far-nos l'afer insòlit de viure com si fos una ficció més, posem per cas, tea­tral. Però, entre­tant, l'únic que abe­lleix ara és aclu­car els ulls i veure de nou els bonics pai­sat­ges com jeuen a la terra. De fet són pai­sat­ges rello­gats, d'un ahir irre­nun­ci­a­ble i mera­vellós, ima­gi­nats per Char­tier i Car­rizo, els Pee­ping Tom.

Segons el meu parer, À louer és el millor espec­ta­cle que ha exhi­bit el fes­ti­val Tem­po­rada Alta aquest any, no deba­des res­pon a l'enorme per­so­na­li­tat escènica i pres­tigi de la com­pa­nyia belga. Ho és pel ric con­tin­gut, però encara més per la forma impe­ca­ble, per la capa­ci­tat de trans­por­tar l'espec­ta­dor a una nova dimensió estètica i onírica per­ma­nent, insòlita, inten­si­fi­cant el sen­ti­ment indi­vi­dual i la cer­tesa que en aquest món estem només de pas, solets amb la nos­tra per­cepció, sal­vats, amb sort, pel somi­eig d'un uni­vers ima­gi­nari per­so­nal i per l'incons­ci­ent que, encara bo, ens alli­bera. Pee­ping Tom treu a llum el sen­ti­ment tràgic de la vida, la idea de fuga­ci­tat, d'existència ina­fer­ra­ble, de ser-hi o ja no ser-hi, de la consciència humil –pels satis­fets i els orgu­llo­sos, més aviat humi­li­ant– d'una rea­li­tat efímera que passa.

À louer ho car­rega tot de mis­teri, et deixa en un estat flo­tant d'intriga que insi­nua cons­tant­ment coses, que, per alguna impotència metafísica, no són clares –més aviat sur­re­a­lis­tes o ridícules–, ni tam­poc s'expli­quen, ni es des­ve­len. És un camí que s'endinsa en l'ima­gi­nari dels per­so­nat­ges, estrany i mis­teriós, fet de repe­ti­ci­ons i len­ti­tud inu­su­als que nosal­tres seguim irre­me­ia­ble­ment, perquè no tenim un altre remei, perquè som dins el somi­eig d'uns éssers que anem des­co­brint en un deco­rat més des­con­cer­tant encara. Cri­a­tu­res que deam­bu­len, cauen, s'arros­se­guen, juguen, par­len, sal­ten d'un qua­dre des del pas­sat, que can­ten, es besen i dan­sen en un espai vol­tat de cor­ti­nes vellu­ta­des roges altíssi­mes. Podria ser el folie d'un tea­tre, un enorme saló burgès d'un palau, o un esce­nari, amb un par­terre com un tau­ler d'escacs amb peces ani­ma­des: sofàs d'una bellesa inde­fi­nida, solitàries buta­ques ver­me­lles a la vora d'un piano de mitja cua, dues làmpa­des cre­mant llum, i un moblet amb tas­ses. Rere aquesta estètica calma es va obrint la des­co­berta més estre­mi­dora: una mes­tressa de casa seguida pel major­dom coreà, un ésser mig autòmat que es balan­ceja increïble­ment i bro­meja quan ningú no s'ho espera, i es des­do­bla amb una dua­li­tat natu­ral men­tre ella beu cafè i pas­seja; gent que apa­reix i s'amaga, o encalça la diva Euru­dike de Beul, que té obli­dats fill i marit, men­tre divaga sono­ra­ment des­cab­de­llant bellíssi­mes àries... Una atmos­fera inqui­e­tant, que fa pen­sar en els deli­ris fil­mats de David Lynch, plena de moments sor­pre­nents, tan irònics com opres­sius, silen­cis, repe­ti­ci­ons i un estat d'ànim espec­tral que es pot pal­par, fei­xuc. Un espec­ta­cle sobre el temps i el des­as­sos­se­gat ésser que l'habita, hipnòtica­ment tras­bal­sa­dor, mesu­rat i per­fecte, d'un vir­tu­o­sisme core­ogràfic ino­bli­da­ble, superb.