Sergi López, suposo

L'actor Sergi López presenta nou cartell a Temporada Alta. Si el 2005 va sorprendre tothom amb Non solum, que ja ha arribat a les 300 funcions i que manté en gira, ara estrena un altre espectacle. Jorge Picó, company de López a l'escola d'interpretació francesa Lecoq i que li va dirigir la primera peça, puja ara a escena convertit en un mamífer misteriós armat d'unes banyes de cérvol. 30/40, Livingstone s'ha cuinat amb el mateix foc lent del muntatge anterior, a partir de converses de cafè que prenien forma i creixien amb ells dos vestits amb un xandall a l'escenari. Picó, més conceptual, defineix l'obra com una comèdia d'“humor, antropologia i tennis”. Un home contemporani que vol canviar, divulgador científic –segons la informació de la companyia–, decideix fer un viatge iniciàtic a un lloc ideal, una mena d'Arcàdia. De la minitemporada que va de l'1 al 6 de desembre al Teatre de Salt, només queden algunes entrades per a la darrera sessió.

D'entrada, només tenien clar que tots dos serien a l'escenari. Aquest va ser el punt de partida d'un muntatge en què es torna a apostar per la simplicitat, amb només una estora verda a l'escenari. Sergi López és l'explorador a qui es podria adreçar la mítica frase: “El senyor Livingstone, suposo.” És un explorador que remet a un món un xic infantil, a un món de peluix de mites que s'han de confirmar, i Jorge Picó és un animal mític. Sense ni una paraula, estableix un diàleg que s'insinua, carregat de subtilesa i matisos. Bons alumnes de Lecoq, tenen clar, en paraules de López, que “el gest parla, el moviment també té frases” amb què es pot establir una conversa. El secret per mantenir el diàleg és, segons Picó, que “Sergi López mira molt bé”. Efectivament, aquest científic descobrirà en aquesta mena de nyu alguna persona familiar: “Alguna cosa et ressona dins si mires aquesta bèstia com si fos un altre ésser humà.”

La voluntat és establir una relació entre un món real i un altre que pot ser imaginat, fantasiós. Però el segon planteja preguntes al primer que es deixen flotar en l'escena, com ara: “Com ens hem d'organitzar, ara?” Una obra que s'ha encomanat dels temps d'incertesa econòmica i social de tot Europa.

Sergi López és, doncs, l'home contemporani “que no para de produir paraules”, segons Picó, i que buscarà respostes en el silenci. Sobre la definició, argumenta que tot el teatre és antropologia “sempre demana què és l'ésser humà”. I el tennis? López no té cap mania a reconèixer, d'entrada que, els importa “un rave”. Sí que hi ha uns elements que els són propicis: es tracta d'un esport amb unes regles, uns límits al camp i una litúrgia del silenci mentre hi ha un punt en joc. La tria del tennis els permet preguntar-se quines regles hi ha i qui les ha dictades. Són insinuacions que s'ofereixen a l'espectador “amb lleugeresa”, matisa Picó. Probablement, l'entrada de John McEnroe en escena permetrà afegir humor a l'obra i fer una picada d'ullet al públic.

Com va passar amb Non solum, no hi ha data per presentar l'espectacle a Barcelona. Per ara, s'han tancat actuacions a ciutats com Lleida, Olot, Reus i Terrassa. També se'n volen fer a Perpinyà, on es vol representar en català i en francès. Sergi López no dóna per acabat Non solum. Encara té voluntat de representar-lo a França –va fer una llarga temporada a París– i a l'Estat espanyol, on només n'ha fet vuit funcions que li han servit per confirmar la connexió amb el públic. Picó assenyala que si Non solum es podria dibuixar com una ona expansiva que acaba espaordint el públic, Livingstone respon més a la línia inestable de la borsa.