Joguines trencades

La setmana passada es va estrenar a una sola sala de Barcelona (l'Alexandra) i a una sola sala de Madrid (Luchana) una de les millors pel·lícules espanyoles de l'any: Mercado de futuros, segon llargmetratge de Mercedes Álvarez, autora de la també imprescindible El cielo gira (2004). Entenc que Mercado de futuros no és, precisament –i per sort–, ni Fuga de cerebros 2, ni l'esperada –no pas per mi– continuació de Tres metros sobre el cielo (2010), però provoca certa tristesa comprovar que aquestes condicions d'exhibició no són les idònies perquè un treball tan interessant acabi trobant el seu públic. Mercado de futuros és una pel·lícula exigent, potser agressiva per als qui esperen que el cinema els doni qualsevol missatge mastegat i els qui no poden concebre que el cinema sigui alguna cosa més que pura (i convencional) narració d'hora i mitja o dues hores. Mercedes Álvarez ha fet un documental que convida l'espectador a extreure una lectura pròpia: el que explica –el menyspreu de la memòria en un context d'exaltació del present i especulació sobre el futur– ens afecta a tots i va molt més enllà de la crisi econòmica. La directora puntua molt discretament el metratge amb reflexions filosòfiques orientades, precisament, a enfrontar la successió d'imatges que ens presenta amb un sentit de la Història (amb majúscules).

A Mercado de futuros l'espai que, en una pel·lícula convencional, ocuparia el clímax final és aquí un (aparent) temps mort: la jornada d'un venedor dels Encants Vells a la parada del qual, suposem, han anat a parar alguns dels llibres i objectes de la casa que hem vist com es buidava en la primera seqüència. Sempre que s'hi apropa un possible comprador, el venedor –una de les presències més intenses i carismàtiques del cinema espanyol de la temporada– dóna una excusa: sí que té el que el potencial client li demana, però, ara mateix, no ho té a mà, està massa amagat, etc. Al final, quan la càmera de Mercedes Álvarez decideix posar punt final al seu discurs obert, veiem, en un racó de l'interior del magatzem, nines Barbie i nines Bratz condemnades als llimbs de l'oblit i la foscor. La imatge rima amb una escena que hem vist abans: el discurs d'un guru financer que recorda com Mattel, fabricant de la Barbie, no va tenir prou reflexos per preveure que el seu domini en el terreny del joguet per a nenes seria amenaçat per l'emergència d'una nova sensibilitat generacional. La sensibilitat que, precisament, encarnen les Bratz, de MGA Entertainment, amb la seva modulació estètica poligonera i el seu aprofundiment en una filosofia del consum incessant i efímer, pròpia de la cultura de centre comercial. Un no pot evitar sentir certa pena per Barbie, tot i que, com a model de gènere, no estem parlant precisament de Rosa Luxemburg: el destí de la nina de Mattel és, inevitablement, el de joguet trencat. Com el de les seves successores evolutives, d'altra banda, tal com suggereix la potent imatge final de Mercado de futuros, poderosa metàfora del lloc on anirà a parar tot el discurs buit dels gurus i venedors de miratges immobiliaris que la directora ha anat retratant.

Bona part del millor cinema espanyol produït darrerament –Mercado de futuros, però també Todos vós sodes capitáns d'Oliver Laxe; Dispongo de barcos, de Juan Cavestany; Los materiales, de Los Hijos, o Color perro que huye, d'Andrés Duque– s'ha vist obligat a trobar vies d'accés al públic en els intersticis dels circuits convencionals. Mercedes Álvarez també parla d'això: de com gairebé tots consentim –i, per tant, entenem– que l'obsessió pel mercat condemni el talent al gueto dels objectes no reclamats per la majoria inquietant.