cultura

L'últim ‘Canigó'?

Lluís Soler lidera una interpretació popular i fidel al poema èpic de Verdaguer amb la música còmplice d'Eduard Iniesta

‘Canigó', escrit fa 125 anys, té valor per si sol, més enllà que l'escrivís Jacint Verdaguer

La veu de Lluís Soler defensa tant per­so­nat­ges de tele­no­vel·la com comèdies con­tem­porànies, dra­mes clàssics i, també, de manera rotunda, la veu dels poe­tes. Dijous estrena a l'Arc­hi­pel de Per­pinyà una versió de Canigó, que poste­ri­or­ment repre­sen­tarà en el Tem­po­rada Alta (Salt, 10 de desem­bre) i el TNC (del 14 al 26 de desem­bre). Ho fa acom­pa­nyat del músic Edu­ard Ini­esta, que es defi­neix com a “home de notes i de cor­des” amb una par­ti­tura còmplice “que no empre­nyi gaire l'espec­ta­dor”. Soler inter­preta el que podria ser l'últim actor que recita el Canigó de Ver­da­guer. Ho fa espe­ro­nat per unes notes que li fan reve­nir a la memòria els pas­sat­ges, cons­ci­ent que ja mai més ningú recor­darà aquest vers èpic.

L'Arc­hi­pel, diri­git per Domènec Rei­xach; el Tem­po­rada Alta, de Sal­va­dor Sunyer, i el TNC, diri­git per Sergi Bel­bel, són copro­duc­tors del pro­jecte. Ho són con­vençuts que la feina de Soler és molt valu­osa per recu­pe­rar i apro­xi­mar el vers al públic català. Dels prop de qua­tre mil ver­sos del poema ori­gi­nal, s'ha que­dat amb un miler que per­met a l'espec­ta­dor seguir la trama i que no tra­eix les dife­rents for­mes mètri­ques amb què Ver­da­guer va voler cons­truir el poema per dotar-lo d'un ritme per si sol. Efec­ti­va­ment, comenta Ini­esta, “no li cal” la música, ja que té una àmplia gamma de colors.

Anto­nio Calvo és el direc­tor d'aquest nou tre­ball dra­matúrgic. Ja havia tre­ba­llat amb Soler a El comte Arnau, de Mara­gall (2005); a ...Ens hi ha por­tat la paraula, Vinyoli (2009), i a l'Odis­sea, traduïda per Car­les Riba i amb una nova adap­tació de Marc Rosich (2010), també musi­cada per Ini­esta. Calvo remarca que el com­promís de Soler amb la llen­gua i la lite­ra­tura cata­la­nes no és només perquè les estima, “sinó que també les cuida fins a l'extrem”.

Tot i que estava pre­vista la par­ti­ci­pació de Pere­jaume en l'espai escènic, final­ment se'n va haver de reti­rar perquè tenia massa com­pro­mi­sos artístics. L'espai escènic con­ti­nua sent l'ori­gi­nal: una aus­tera posada en escena d'aquesta mena de conte que navega entre el que és ter­re­nal i el que és més màgic de les fades. I la música (com els ins­tru­ments) d'Ini­esta no fa sinó reforçar aquests mons con­tra­po­sats. No hi ha cap mirada biogràfica a Ver­da­guer, un per­so­natge atrac­tiu pels seus can­vis de posició social de l'època. I és que Canigó, per sobre de Ver­da­guer, és un poema popu­lar que té valor per si sol, diu Anto­nio Calvo. Ara, gai­rebé 125 anys després, Soler el reprèn i acon­se­gueix trans­me­tre'l i fer-lo més atrac­tiu a tot el públic con­tem­po­rani.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.