Shakespeare fascinant

Per expres­sar quel­com en parau­les jus­tes i encer­ta­des, si algú ho ha fet abans millor del que ho faries, el més sen­sat és citar-lo, de manera que començaré trans­cri­vint alguns mots del post que, a propòsit de Henry V, dels Pro­pe­ller, ha com­po­sat l'escrip­tor Josep Maria Fona­lle­ras en el bloc del fes­ti­val Tem­po­rada Alta: “Quan una posada en escena és tan cap­ti­va­dora com la que ha diri­git Edward Hall, costa molt d'aco­tar-la i d'expli­car-ne els mati­sos, la potència amb què ens arriba.” De manera que hom ja se'n pot fer una idea de com n'és d'extra­or­di­nari l'espec­ta­cle que la magnífica com­pa­nyia anglesa, diri­gida per Edward Hall, ha ofert aquests dies al Tea­tre Muni­ci­pal. Tot seguit, com l'esplèndid cor orques­trat per Hall, només em resta sol·lici­tar com­prensió al lec­tor.

Enric V és un dels dra­mes històrics més den­sos de Shakes­pe­are. Enric V va suc­ceir el seu pare (Enric IV), amb 25 anys. El seu reg­nat va durar exac­ta­ment 10 anys (1413-1423) i, mal­grat la bre­ve­tat del període, va ser una etapa bri­llant, va acon­se­guir uni­fi­car el país i retor­nar-li llus­tre. En l'etapa ante­rior, com a príncep de Gal·les, Enric era un per­so­natge lli­bertí, busca-raons, un cràpula sota la influència del bar­ri­laire Fals­taff. Pre­ci­sa­ment en l'inici de l'obra es fa referència a aquesta trans­for­mació del príncep. En acce­dir al tron, Shakes­pe­are mos­tra un home enèrgic i resolt, que extirpa de soca-rel una con­xorxa interna que amenaça la seva vida i fa peri­llar l'esta­bi­li­tat del país, declara tot seguit la guerra a França, la der­rota en la lle­gendària bata­lla d'Agin­court i es casa per con­veniència amb la filla del rei de França, Car­les VI, Cate­rina de Valois.

Es poden fer infi­ni­tat de lec­tu­res d'aquesta peça, de l'al·legat naci­o­na­lista, a l'anti­bel·licista i el con­trari. Res­pecte a la figura del rei, el bard mos­tra un per­so­natge com­plex, con­tra­dic­tori, un heroi des d'un cert punt de vista, però també un home cruel i mesquí que no dubta a mas­sa­crar els pre­so­ners que ha fet de l'exèrcit ene­mic. Però si alguna cosa té de fas­ci­nant William Shakes­pe­are és que sem­pre jus­ti­fica els actes dels seus per­so­nat­ges, mal­grat que puguin sem­blar la mateixa reen­car­nació del mal, que no és el mateix –compte– que dir que els pro­por­ci­ona una coar­tada moral.

Edward Hall, sense trair gens ni mica l'espe­rit de l'obra, la tras­llada als temps que cor­ren de manera magis­tral acu­dint a una estètica con­tem­porània que obre el ven­tall de les inter­pre­ta­ci­ons. El direc­tor d'escena mos­tra una habi­li­tat suprema per man­te­nir un ritme tre­pi­dant i cons­tant en aquest deliciós vaivé de drama i comèdia que vessa ener­gia gràcies a un intens tre­ball físic; en la bar­reja d'esce­nes duríssi­mes, que resol amb bri­llan­tor com les exe­cu­ci­ons mini­ma­lis­tes dels traïdors a la corona, amb d'altres d'alta comèdia com el bany de Cate­rina al cas­tell de Rouen o la hila­rant decla­ració d'Enric V a la mateixa Cate­rina. Per fer-ho, Hall compta amb un qua­dre d'intèrprets d'una potència pro­di­gi­osa, del pri­mer a l'últim, remar­cant el pro­ta­go­nista, Dugald Bruce-Lock­hart, però també altres ja vells cone­guts com Tony Bell, que excel·leix una vegada més. Tot hi és per­fecte en aquest mun­tatge, els movi­ments escènics, la il·lumi­nació, l'espai sonor, l'esce­no­gra­fia a base de bas­ti­des metàl·liques, fins i tot l'entre­acte, en què els actors obse­quien el públic amb unes cançons al rebe­dor del tea­tre, tal­ment com si l'espe­rit de Fals­taff –aco­tació d'un eixe­rit espec­ta­dor d'ànima jocosa–, supri­mit en aquest mun­tatge, s'hi hagués fet pre­sent. Quina for­tuna haver pogut gau­dir d'aquest espec­ta­cle!