cultura

Triangle de comèdia

Marta Angelat dirigeix ‘Cock', una comèdia sobre les relacions i la identitat, que s'estrena avui a la sala La Planeta amb Mar Ulldemolins, Pau Roca i Albert Triola

Angelat: “Sota el títol provocatiu, hi vaig trobar una comèdia amb diàlegs brillants i àgils”

John i la seva pare­lla, un altre home, es donen un res­pir en la seva relació. És en aquest inter­val que John coneix la dona dels seus som­nis i se li plan­teja la dis­jun­tiva, ha de deci­dir-se per una o per l'altre, i vet aquí que ja tenim el con­flicte ser­vit en aquesta peça que el dra­ma­turg Mike Bart­lett (Oxford, 1980) va escriure el 2009 i va titu­lar de manera molt pro­vo­ca­tiva Cock (Polla). Va ser pre­ci­sa­ment aquest títol el que va des­per­tar l'interès de l'actriu i direc­tora Marta Ange­lat: “Vaig tenir curi­o­si­tat per saber què hi havia al dar­rera d'allò –diu Ange­lat–, i m'hi vaig tro­bar una comèdia amb diàlegs bri­llants, àgils, que no dona­ven treva a l'espec­ta­dor i d'una temàtica molt con­tem­porània en la manera de plan­te­jar-la, amb per­so­nat­ges molt interes­sants que em van atra­par.” Ange­lat, que estre­narà l'obra avui (21 h) i demà (18 h) a la sala La Pla­neta de Girona, no vol des­vet­llar gaire coses de la història per no rebai­xar l'interès del públic o expli­car alguna cosa incon­ve­ni­ent que esguerrés l'expec­ta­tiva, només explica que la temàtica són “les rela­ci­ons, la mani­pu­lació que es port pro­duir en aques­tes i deter­mi­nats pro­ble­mes amb la iden­ti­tat, que a vega­des és pos­si­ble esti­mar dues per­so­nes a l'hora”. Iden­ti­tat sexual? “No, no es plan­teja mai, no es teo­ritza en cap moment si l'homo­se­xu­a­li­tat és una opció més bona que una altra o al revés, sinó que es con­si­de­ren igual de vàlides, la tesi no va per aquí, i això em va interes­sar. Es tracta única­ment d'una decisió i l'evo­lució de com s'arriba a pren­dre aquesta decisió.” Per a Ange­lat es tracta d'una comèdia “però entesa d'una manera no con­ven­ci­o­nal, ja que té un final àcid i el plan­te­ja­ment de la qüestió és igual­ment àcid”.

Bart­lett tras­llada a Cock la temàtica de la pare­lla hete­ro­se­xual a la pare­lla homo­se­xual, amb una sèrie de rols que es repe­tei­xen. S'arriba a la con­clusió que els pro­ble­mes que afec­ten la pare­lla no són massa dife­rents.

Ange­lat, que afirma que va des­co­brir la peça per inter­net, compta en el repar­ti­ment amb Pau Roca i Mar Ull­de­mo­lins, amb els quals ja va pre­sen­tar Lon­dres a Tem­po­rada Alta l'any pas­sat, a més d'Albert Tri­ola i Car­les Velat. L'ele­ment nou és que tots ells han for­mat com­pa­nyia, La Mar­ro­neta, que és la que pro­du­eix el mun­tatge. Aquesta és una mos­tra de les com­pli­ci­tats que es van tei­xir a Lon­dres, i Marta Ange­lat explica que Tri­ola i Velat, els dar­rers a afe­gir-se al pro­jecte, han encai­xat per­fec­ta­ment.

L'estruc­tura de Cock bar­reja el pre­sent, en una escena final, a temps real, men­tre que els pas­sat­ges ante­ri­ors són un pas­sat pròxim inde­fi­nit. La qüestió cro­nològica no hi té massa trans­cendència, i la direc­tora explica que una de les poques aco­ta­ci­ons que fa l'autor és que no hi hagi esce­no­gra­fia, mobles o objec­tes “de manera que és tot força atem­po­ral, només hi ha esce­nes que situen l'espec­ta­dor en una història con­creta i en un moment deter­mi­nat, i a par­tir d'aquí entrem en l'escena final, a temps real”. Ange­lat explica que, essent així, el tre­ball inter­pre­ta­tiu és bàsic, com ja ho va ser en el seu moment a Lon­dres: “És bàsic, ho és tot, són ells amb el seu cos i la seva veu, i te n'ado­nes que fun­ci­ona, perquè quan les situ­a­ci­ons són potents així com la inter­re­lació amb els per­so­nat­ges, no cal, t'endús sobre­tot la història. De fet és el que més m'interessa quan diri­geixo, els actors i la feina d'aquests.”

El procés ha estat laboriós, segons explica Ange­lat –“hem anat molt enda­vant i endar­rere”, diu–, perquè el text no té aco­ta­ci­ons, només hi ha diàleg i les situ­a­ci­ons es poden ima­gi­nar de mol­tes mane­res, de manera que cal cons­truir-ho amb la difi­cul­tat afe­gida que no hi ha objec­tes: “La com­pli­cació ha estat tro­bar coherència a tot i que s'expliqués per si sol; això ha estat el que hem tre­ba­llat i la difi­cul­tat ha estat el repte, l'al·lici­ent, perquè has d'inven­tar i fer que tot lli­gui, de manera que hi ha una ves­sant molt cre­a­tiva.”

La direc­tora afirma que el ritme, un ele­ment clau en una comèdia així, amb diàlegs àgils i punyents, sem­pre l'ha obses­si­o­nat: “En qual­se­vol funció em pre­o­cupa, que tin­gui el ritme que demana el text. Crec que el tenim, ha estat un objec­tiu, però ara neces­si­tem l'ele­ment defi­ni­tiu i indis­pen­sa­ble, que és el públic.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.