Patrice Thibaud
El còmic francès presenta avui al Municipal, amb tot venut, l'espectacle d'humor gestual ‘Jungles', que clou Temporada Alta
“Fem un conte burlesc, poètic, musical i familiar”
El públic gironí va descobrir Patrice Thibaud amb un espectacle que encara es recorda, Les étourdis, de Jeröme Deschamps i Macha Makeïeff, al Teatre Municipal de Girona, en el marc de Temporada Alta (2007). L'any passat va comparèixer a Salt en dues ocasions amb l'excepcional Cocorico, que va deixar gent fora. Avui (18h) clou el festival al Municipal amb Jungles.
Quina és la gènesi de Jungles i quina és la idea de partida?
De petit, imitava molt els animals. Més tard aquestes imitacions han reaparegut en la meva manera d'actuar i en tots els personatges que interpretava traspuava l'animalitat. Després de tants anys, tractar aquest tema més en profunditat per mi ha estat una evidència. En certa manera es tracta de fer ressorgir l'animal que hi ha en cada un de nosaltres i la dimensió poètica que hi ha en la bèstia.
Quin és el fil conductor de l'espectacle, com està estructurat?
És un relat, una història o una faula que explicaríem a un nen. Conta l'encontre d'un home i una dona, de la seva vida de parella amb els seus alts i baixos. Hi ha diverses lectures possibles i cadascú pot veure-hi la jungla que li convingui. Ja no es tracta, doncs, d'un duo teixit de números com a Cocorico. Jungles és un conte burlesc musical, poètic i familiar.
Quin ha estat el procés de creació?
A l'inici dels assajos, arribo amb una trama i idees precises d'escenes, però com passa en totes les meves creacions, es potencia molt la recerca i la improvisació. Amb Michèle Guignon i Susy Firth, que m'ajuden en la posada en escena, proposem situacions o idees als actors i les inventem conjuntament. També m'agrada molt jugar amb objectes. Tot i que sovint desapareixen mentre van passant els assajos, m'inspiren i em donen idees. Uns objectes que també inspiren molt el meu compare, Phillipe Leygnac, que hi troba ritmes, músiques o sonoritzacions. Claudine Bertomeu ha concebut un decorat construït a la manera de les cabanyes de la nostra infància, on es barregen matèries, textures i colors.
Què podem aprendre els humans dels animals, i a la inversa?
Crec que els animals no han d'aprendre res de nosaltres, si no és la malfiança. Per part nostra, observant el món animal ens adonem ràpidament que la violència gratuïta és molt poc freqüent. Tampoc no es malgasta res. Al contrari del que fem nosaltres, les bèsties tenen la intel·ligència de respectar el medi que les fa viure i les protegeix.
L'humor és l'única manera d'abordar un tema així –trets comuns dels humans amb els animals– sense que s'ofengui ningú?
L'humor no és l'única manera de tractar un tema com aquest, però és la meva manera de fer-ho. Treballar sobre la comèdia i el burlesc em fa més acceptable el món que m'envolta i que considero extremadament pretensiós. Cada minúcia, cada petit moment de la vida pot ser divertit i pot incloure una immensa poesia o una infinita tendresa. Això forma part d'una mirada divertida sobre la vida que em va transmetre el meu avi espanyol. Va ser ell que va educar la meva mirada i que em va fer descobrir els films de Chaplin, Keaton o Jacques Tati.
Fins a quin punt és important la complicitat amb Philippe Leygnac, i com hi encaixen en tot plegat Marie Parouty i Guillaume Romain?
Mary Parouty és una actriu extraordinària tan capaç de fer-vos riure com de fer-vos plorar. Havíem coincidit fa uns anys en un estudi de televisió i vaig quedar enamorat de la profunditat i de la diversitat del seu joc d'actriu. Per això vaig pensar de seguida en ella per a aquest paper. A més a més, quan sortim de gira, a vegades hem de conviure durant setmanes. L'humor de Marie i la seva alegria de viure omplen aquests moments de felicitat. El talent de Philippe Leygnac és immens i variat. És músic, acròbata i actor, compartim els mateixos referents pel que fa a l'humor. Durant els assajos, música i pantomima s'inspiren mútuament i donen ales a l'escriptura de l'espectacle. Guillaume Romain és un artista complet capaç de ser tant actor, com especialista, ballarí, músic o regidor de la platea. M'agrada i admiro aquest eclecticisme. Tenia ganes de fer coincidir i creuar tots aquests talents. El resultat supera les meves expectatives, estic molt orgullós d'aquest equip i del seu estat d'esperit.
Per crear aquest estil seu tan propi de fer teatre d'humor gestual, quines han estat les seves influències? Que hi aporta vostè de diferent?
Els grans noms del cinema burlesc americà de principi de segle sempre m'han fascinat. Després van venir Jacques Tati, Jerry Lewis, Louis de Funès i molts altres que tenen tots la particularitat d'actuar i fer riure amb el seu cos; també ballarins com Fred Astaire o Gene Kelly. I evidentment el trio català El Tricicle, que m'agrada molt. En els meus espectacles es poden percebre sovint aquestes influències. No crec que estigui aportant alguna cosa nova amb les meves creacions sinó més aviat una barreja de gèneres inhabitual.
Hi ha la voluntat a Jungles de fer una anàlisi de la manera de comportar-se de l'home en societat? De posar-lo davant un mirall?
El llibre de la Jungla (Kipling) em va inspirar molt en la meva infància. En aquest nou espectacle, ja no és la història d'un “petit home” recollit i criat per bèsties, sinó al contrari. Per mostrar la veritable cara de l'home enfront de la natura, però també de l'home confrontat amb ell mateix o amb la societat, amb la seva ignorància, les seves pors o la seva violència. Aquí, el meu Mowgli actua com un mirall per a l'home.
