Nicolau d'Olwer

Nico­lau d'Olwer va morir a l'exili de Mèxic fa cin­quanta anys. Des de 1917 era mem­bre adjunt de la Secció Filològica de l'Ins­ti­tut (mem­bre nume­rari des de 1918). Tant la Gene­ra­li­tat com l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona han per­dut, amb aquest any que s'acaba, l'opor­tu­ni­tat de retre home­natge a qui fou no el millor escrip­tor, no el millor acadèmic, no el millor polític però sí l'intel·lec­tual i l'huma­nista més com­plet del seu temps, i un home que mai no renuncià a ser català ni a Europa ni a Espa­nya ni a Amèrica, en el temps de l'espe­rança i en el de la des­feta, la per­se­cució i l'exili. Un temps, d'altra banda, en què fou ins­ti­tu­ci­o­nal­ment cons­truïda, des del punt de vista cul­tu­ral i polític, la diferència, l'espe­ci­fi­ci­tat cata­lana. I una figura d'intel·lec­tual feta d'estudi, per­se­ve­rança i reflexió, regida per una intel·ligència vívida i per un caràcter de ferro capaç però d'adap­tar-se a la vari­a­ble rea­li­tat que li va tocar viure.

Com a acadèmic, Nico­lau fou un com­pe­tentíssim hel·lenista, dei­xe­ble de Segalà a la Uni­ver­si­tat –com a tra­duc­tor, una seva apor­tació poc cone­guda, com a filòleg i com a peri­o­dista–; un medi­e­va­lista entre els més ben pre­pa­rats i exi­gents –edi­tor de tex­tos lla­tins, bizan­ti­nista, his­to­ri­a­dor de la lite­ra­tura i de la filo­so­fia; his­to­ri­a­dor de l'expansió pel Medi­ter­rani dels cata­lans–; un his­to­ri­a­dor de la lite­ra­tura cata­lana que con­tribuí deci­si­va­ment a fixar-ne els períodes i esta­blir-ne el cànon. I un estudiós que, en plan­te­jar i expo­sar els seus temes, tingué sem­pre pre­sent com havien con­tribuït a fer Europa, a fer Cata­lu­nya. Sem­pre el pas­sat li va ser el fona­ment del pre­sent, i sovint la manera de mirar d'afaiçonar en una direcció el futur. I de l'espe­ci­a­lit­zació a la divul­gació, dels pro­ble­mes específics a la capa­ci­tat de síntesi.

Com molts intel·lec­tu­als d'ales­ho­res, Nico­lau, doc­tor en filo­so­fia i lle­tres, era lli­cen­ciat en dret. A més de la for­mació tècnica, també en eco­no­mia, que li venia d'aquests estu­dis, d'ells havia tret, molt en la tra­dició del ius­na­tu­ra­lisme i de la teo­ria política moderna, una exigència de justícia i una con­vicció democràtica que contínua­ment fona­men­tava en la lli­ber­tat –de les per­so­nes i dels pobles– i en la lliçó també moral de les grans ciu­tats, des de la polis fins a les renai­xen­tis­tes, i de la filo­so­fia antiga, de Plató, d'Aristòtil i dels estoics.

La política era, per a Nico­lau, una obli­gació moral, un ser­vei a la comu­ni­tat, que havia de ser exer­cit pels ciu­ta­dans que la inter­pre­tes­sin d'aquesta manera i en fos­sin capaços. La seva comu­ni­tat, Cata­lu­nya, tenia un eix cen­tral entorn del qual s'arti­cu­lava com a nació, la llen­gua i la història, indes­lli­ga­ble­ment uni­des, i eren solidàries la feina de donar uni­tat i coherència a la llen­gua i de ver­te­brar la història –la història també de la llen­gua i amb ella la lite­ra­tura, així com l'art– i situar-les, llen­gua i història, en el con­text euro­peu. Aquesta empresa, en què es com­pro­meté la gene­ració nou­cen­tista, havia d'ori­en­tar la cons­trucció d'un pre­sent que con­sis­tia just a fer visi­ble Cata­lu­nya, dotar-la d'ins­ti­tu­ci­ons, fer-la moderna, i pro­jec­tar-la a Europa i al món. La fron­tera entre l'estudi i el com­promís en la tasca política –o, per dir-ho com els huma­nis­tes, entre la uita con­tem­pla­tiua i la uita actiua– feia de mal esta­blir. Nico­lau es va plànyer sovint de no haver-se pogut dedi­car a l'estudi, ple­na­ment, perquè es va sen­tir cri­dat a la política i va pen­sar que podia ser-hi útil. Ho va dir amb unes parau­les que són tot un pro­grama i que ja vaig subrat­llar, seguint Rubió i Bala­guer, en la sem­blança biogràfica que l'Ins­ti­tut va dedi­car-li l'any 2000: “Ser­vir el comú quan l'hora arriba és llei de tota democràcia.” Aquí tot és en efecte pro­gramàtic: ser­vir, pel que sig­ni­fica i perquè és un infi­ni­tiu imper­so­nal, gnòmic; el com­ple­ment d'aquest verb, el comú, perquè Nico­lau tria una manera antiga de dir el país, la gent d'una comu­ni­tat, el poble, no com­pro­mesa amb cap forma ni sis­tema de govern, però que implica la soli­da­ri­tat, la igual­tat, el que tots tenim en comú amb tot­hom: des del tò koinón dels grecs fins al bonum comune dels moderns; llei de tota democràcia, el pre­di­cat nomi­nal, perquè és la res­pon­sa­bi­li­tat de ser­vir, la dis­po­ni­bi­li­tat per exer­cir-la, que esdevé norma inde­fu­gi­ble de l'exer­cici del govern (-kratía), que rau en el poble (demo-); i, encara, quan l'hora arriba, que és un incís tem­po­ral, també con­di­ci­o­nal, perquè ser­vir el comú no és per a Nico­lau una tècnica, un ofici, sinó una obli­gació indi­vi­dual, de cada ciu­tadà, en una comu­ni­tat democràtica o per tal d'ins­tau­rar-la, aquesta democràcia.

A la Crònica de Mun­ta­ner, un text que Nico­lau conei­xia de cap a peus, el comú és pri­mer de tot el muni­cipi, la ciu­tat (tal com il comune, usu­al­ment, en italià). Des de l'any 1918 fou regi­dor, tinent d'alcalde, pre­si­dent de la comissió de cul­tura de l'Ajun­ta­ment. Grups esco­lars, la ubi­cació de la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya en la seva seu, tot d'aspec­tes cul­tu­rals de la ciu­tat tenen ori­gen en la seva gestió; orgullós d'ella, la recollí en l'opus­cle Missió de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona en l'obra de cul­tura de la ciu­tat (1922), i recor­dava que Ber­nat Metge, excel·lent escrip­tor, que dona­ria nom a la col·lecció de clàssics de Cambó, havia for­mat part del Con­sell de Cent. Però ja havia enge­gat i estava en plena cursa, Nico­lau: par­ti­cipà en la fun­dació d'Acció Cata­lana, fou ele­git dipu­tat de la Man­co­mu­ni­tat, fou el pri­mer direc­tor de La Publi­ci­tat en català. S'exilià durant la dic­ta­dura de Primo. Minis­tre en el govern d'Alcalá-Zamora, gover­na­dor del Banc d'Espa­nya amb el d'Azaña. Dipu­tat a Madrid, anava repas­sant el text i la tra­ducció de l'Èsquil de Riba entre debat i debat de l'Esta­tut de Cata­lu­nya. Perquè tota aquesta fei­nada, l'esmerç de la seva acti­vi­tat en política des de 1918 fins a la Guerra d'Espa­nya, no inter­rompé la seva obra d'eru­dit, de viat­ger o ambai­xa­dor català arreu. L'any 1933 era pre­si­dent de l'Ate­neu de Bar­ce­lona, la Uni­ver­si­tat, l'Autònoma de la República el cridà a una càtedra de llatí medi­e­val, la Unió Acadèmica Inter­na­ci­o­nal el tingué com a pre­si­dent. Fins a l'exili, després de la victòria dels insur­gits, i per aca­bar-ho d'ado­bar la França de Pétain i la Ges­tapo a París.

Nico­lau va tom­bar la cin­quan­tena durant la guerra. Sense treva, a l'exili es com­pro­meté amb la JARE, formà part d'un govern espa­nyol en l'exili i fou ambai­xa­dor de la República a Mèxic. On trobà, com altres pro­fes­sors i intel·lec­tu­als cata­lans i espa­nyols, aco­llença, i que li fou la base des d'on pogué encara viat­jar a Europa i als Estats Units d'Amèrica per pre­si­dir Jocs Flo­rals i par­ti­ci­par en Con­gres­sos –sobre­tot de bizan­tinística– i reu­ni­ons de la Unió Acadèmica. S'havia gua­nyat una sòlida repu­tació, com a estudiós i com a per­sona.

Amb algun altre exi­liat, com ara Bosch Gim­pera, man­tingué la presència en el món acadèmic de la post­guerra euro­pea de la cul­tura i les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. Sem­pre tre­ballà per l'Ins­ti­tut, en aquells anys de fos­cor, en con­tacte amb els que des de l'inte­rior en diri­gien la resis­tent super­vivència. L'Ins­ti­tut Català de Cul­tura de Mèxic li publicà el 1958, als seus setanta anys, el lli­bre Caliu. Records de mes­tres i amics, que, a més de l'interès que té pels per­so­nat­ges de què parla, i per la seva prosa, sen­zi­lla i artrit­zada alhora, fidel al seu par­lar bar­ce­loní i a la llen­gua literària, mos­tra una carac­terística indes­lli­ga­ble de Nico­lau. L'agraïment i l'amis­tat, el reco­nei­xe­ment històric i la crítica. Hi parla dels seus mes­tres i amics en l'àmbit de la cul­tura, de les huma­ni­tats, i en les vicis­si­tuds de la vida política; i en parla amb pon­de­ració, amb elogi, a vol­tes mati­sat, i sense blasme. Dels diver­sos relats emer­geix la seva fe en l'home, àdhuc al bell mig de la barbàrie més des­hu­ma­nit­zada, i la seva con­vicció que el tre­ball ben fet i con­ti­nuat pot millo­rar la con­dició humana. L'últim per­so­natge del lli­bre és una illa, la seva Mallorca, un tri­but d'amis­tat als “cata­lans de Mallorca”. S'hi veu nítid l'agraïment de l'amis­tat, l'amor per aque­lla terra entre les cata­la­nes: com el començament de la vocació medi­terrània cata­lana. Pel que fa als altres, als que no eren els seus, va dei­xar escrit, altra volta amb el seu estil lapi­dari, “cal no con­fon­dre el perdó amb l'oblit”. Pot­ser hau­ria anat bé que els nos­tres polítics hagues­sin tin­guda pre­sent la sentència.

El 1973, els amics de Bar­ce­lona li publi­ca­ren Caliu a la Bibli­o­teca Selecta. Nico­lau s'havia tro­bat amb alguns d'ells a l'estran­ger, s'havia man­tin­gut al cor­rent de la difícil situ­ació, però el 1973 ell feia dotze anys que havia mort a Mèxic, sense tor­nar a Cata­lu­nya, i Caliu, bo i publi­car-se a Bar­ce­lona, hi apa­rei­xia ampu­tat per la cen­sura.

Els seus dar­rers anys, però, Nico­lau, que havia estat tre­ba­llant en una mono­gra­fia sobre Pere Abe­lard i havia estu­diat els cro­nis­tes d'Índies, devia tenir un con­tacte amb la gent de l'Ins­ti­tut i amb els temes de l'Ins­ti­tut més intens, més sovin­te­jat, per carta, en tro­ba­des a l'estran­ger: direc­ta­ment, amb els que diri­gien lla­vors la ins­ti­tució i en espe­cial la Secció Filològica. De fet, l'Ins­ti­tut, per mitjà de la Soci­e­tat Cata­lana d'Estu­dis Històrics, va publi­car un lli­bre sin­gu­lar de Nico­lau, La duquessa d'Ate­nes i els “docu­ments mis­te­ri­o­sos”, en el colofó del qual és lle­gi­dor: “Aca­bat d'impri­mir a la impremta Altés, S.L., de Bar­ce­lona, el dia 20 de gener de 1958, setantè ani­ver­sari de la nai­xença de Lluís Nico­lau d'Olwer.” És un lli­bre sin­gu­lar, deia, perquè és una mena d'inves­ti­gació detec­ti­vesca en el pas­sat, en el segle XIV sicilià, italià i català, que porta a la iden­ti­fi­cació del per­so­natge prin­ci­pal i a l'orde­nació i lec­tura d'unes epísto­les xifra­des, els “docu­ments mis­te­ri­o­sos”, i a la inter­pre­tació d'uns afers de política matri­mo­nial real­ment envi­tri­co­llats. L'ofici del filòleg s'hi des­cab­de­lla amb paciència arqueològica, con­ver­tint el mètode en l'expo­sició, en el relat orde­nat, punt per punt, dels pro­ble­mes i dels fets. Però l'altra dada, la coin­cidència de la impressió a Bar­ce­lona del lli­bre i de l'ani­ver­sari a Mèxic de l'autor, basta a fer pen­sar en els lli­gams entre Nico­lau i l'Ins­ti­tut.

Per a aquesta evo­cació d'ara, a cin­quanta anys de la seva mort, em sem­bla del cas remar­car que, en l'esca­iença dels cin­quanta anys de la mort de Mara­gall, l'Ins­ti­tut va dema­nar a Nico­lau un tre­ball, que hi fou lle­git, natu­ral­ment in absen­tia del seu autor, al ple del 27 d'abril de 1961; és datat el 21 de març a Mèxic. Aquest 2011 en què hem recor­dat el cen­te­nari de Mara­gall fa cin­quanta anys que Nico­lau evo­cava Mara­gall al ple, tal com avui hi evo­quem Nico­lau, mort aquell any mateix.

A cent anys de la seva tesi i a cin­quanta de la seva evo­cació de Mara­gall retem avui home­natge, a cin­quanta anys de la seva mort a l'exili, a un dels grans intel·lec­tu­als del segle XX, huma­nista i polític, llui­ta­dor tenaç per la lli­ber­tat i la justícia.