Evans pel calidoscopi

David Mengual és un d'aquells irreductibles que quan s'hi posen és per fer-la grossa. Contrabaixista, pianista, compositor i ara també director, ha vertebrat septets, nonets, i ha impulsat propostes multidisciplinàries –poesia, fotografia, música– com la mai prou reivindicada Deriva. Ara ha buidat un cop més el seu pap creatiu i ens ha obsequiat amb dos projectes –Maitia i Univers Evans– que li han valgut amb tot mereixement la distinció com a compositor de l'any per l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya –AMJM–. Al Jamboree va eixamplar el seu escenari per acollir precisament l'agosarada proposta amb què extrapola la música de Bill Evans a les dimensions d'una big band. Una tasca en què ha trobat la complicitat d'un veterà aliat com Joan Díaz, que s'ha fet càrrec dels arranjaments i que ja va demostrar tenir bona mà sobre l'obra del pianista en el seu magnífic projecte We sing Bill Evans. Com també ha estat bàsica la contribució del col·lectiu Jazzenviu de Sant Cugat, del qual Mengual ha extret el talent d'una nova generació de músics que són els que integren la Free Spirits Big Band. Amb tots aquests elements en joc va arrencar el concert amb un identificable Waltz for Debbie que posava la mel a les oïdes. Més compromès va ser el nexe entre les peces Epilogue i Letter you, on es va trobar a faltar més determinació i actitud per part d'uns músics massa pendents del faristol. La màgia va retornar amb els arranjaments de Sergi Vergés sobre Samurai Hee-Haw de Marc Johnson i va quedar reflectit un univers Bill Evans fragmentat i multiplicat com el trencadís de vidres dins un calidoscopi. L'actuació va culminar amb dues peces inèdites: un original de Joan Vidal –Falguera– d'impactant aroma mediterrània i una composició de Dani Pérez que suposa la primera incursió de Chiquito de la Calzada en el batibull del jazz. Impressionant.