Variacions del negre

Un contenidor ple de prostitutes mortes obre la segona temporada de la sèrie The wire, que és, probablement, el discurs més complex i ambiciós sobre la renovació de les claus del noir que hem pogut gaudir en els darrers anys. El tema que articula aquella segona temporada és, precisament, la mort de la cultura del treball: una situació en què estem completament immersos. Potser el noir, en un moment donat, es va convertir en una textura, una essència cool: ara torna a ser la millor manera d'explicar-nos on som i cap on anem.

A Le Havre, la pel·lícula de Kaurismäki que fa poc ha arribat als nostres cinemes, hi surt un altre contenidor: en aquest cas, està ple de subsaharians (per sort) encara vius. Le Havre no és exactament una pel·lícula de cinema negre, però el gènere forma part del llit referencial en què el director finlandès construeix aquesta miniatura que funciona com la màxima depuració d'una poètica personal, però també com a exercici d'optimisme redefinit en forma d'acte de resistència. En el fons, a Le Havre està funcionant el mateix compromís ideològic que a The wire: David Simon el posa al servei de la seva indignació, mentre que Kaurismäki l'utilitza per fer allò que els anglosaxons anomenen wishful thinking. Dit d'altra manera: Simon aixeca l'acta de defunció de la dignitat proletària a les clavegueres terminals del malson capitalista i Kaurismäki, en canvi, somnia amb la utopia de la solidaritat dels que saben que els diners es mouen per entre aquelles ombres que sempre els defugiran.

Aquesta setmana s'estrena una pel·lícula esplèndida que també té contenidors en el seu imaginari: The yellow sea, del coreà Na Hong-jin. El protagonista d'aquest exercici de neo-noir oriental està a punt de morir a l'interior d'un contenidor mentre intenta aclarir la (mala) sort de la seva esposa (que va emigrar a Corea del Sud) i els moviments soterranis que l'han convertit (a ell) en carn de canó en un caòtic enfrontament entre clans mafiosos. The yellow sea parla de coses semblants a les que nodrien el treball més noir dels germans Dardenne: El silencio de Lorna (2008), una història que convertia Lieja en un altre dels punts calents d'aquesta cartografia de la ignomínia que conformen els ports de Baltimore o el triangle de l'explotació d'immigrants entre Corea del Nord, la Xina i Rússia que encarna la ciutat de Yanji; un lloc que, a The yellow sea, Na Hong-jin retrata amb color de gos com fuig.

El cinema negre clàssic va acabar funcionant gairebé com a teatre psicoanalític i ritual de les pors de l'urbanita mitjà, que es contemplava a si mateix com l'esglaó més dèbil en el triangle format per ell, la femme fatale (o la temptació) i l'àngel fosc en forma de mafiós (o la mort). Però, en algun dels seus grans moments, el gènere també va funcionar com a lectura política compromesa de les fractures del teixit ciutadà: Mercado de ladrones (1949), de Jules Dassin, demostrava que un mercat d'abastos podia ser un perfecte escenari de film noir. No és casual que el contenidor, com a espai de la degradació de l'individu reduït a mercaderia, s'afirmi com una de les grans icones de la resurrecció d'un gènere que, probablement, necessitem tant ara com abans.

Pot ser que quan es parla de neo-noir algú prefereixi pensar en l'aclamada Drive de Nicolas Winding Refn: és una pel·lícula (formalment) extraordinària, però –en aquest context més ampli– el seu manierisme, la seva obstinació cool i la seva afectació potser haurien de ser considerats un problema. Drive demostra que, a hores d'ara, un es pot vestir de (gènere) negre només per fer bonic: potser els que ho considerem una pèrdua de temps estem pecant d'antics.