Coreògraf de topònims

Marcos Morau és quasi genial. “Quasi”, perquè no seria just aplicar un adjectiu tan gran a una persona tan jove i amb tant de camí per fer. A Islàndia, la cinquena de les obres amb nom de país que ha creat, dirigeix la seva mirada fresca i moderna sobre la realitat immediata, i treballa els elements escènics amb una mentalitat recicladora totalment necessària avui.

El nom d'Islàndia no és atzarós, és el lloc on ser avui, un país que està experimentant una nova democràcia per sortir de la crisi mundial, i que hi està reeixint. De la mateixa manera, Morau busca les arrels de l'experimentació artística per sortir de l'atzucac de la modernitat, reflectint les necessitats de la societat junt amb les individuals com a artista i davant d'un públic necessitat també de solucions.

Per fer-ho, segueix el mètode paranoicocrític dalinià d'associació lliure d'idees. Dos cossos estirats representen John Lennon i Yoko Ono, després els amants de Terol i, quan es posen l'un sobre l'altre són Franco i Primo de Rivera. Jesucrist clavat a la creu es converteix, amb un lleuger moviment, en el mascaró de proa del Titànic. Petites baules d'un encadenament surrealista que revela grans veritats.

Revela, de base, que aquesta necessitat teatral respon a la necessitat de simplificar la complexitat que ens envolta en uns pocs passos i escenes concretes. I tota aquesta reflexió, tot aquest caos surrealista, està meravellosament enllaçat i repartit entre una pantalla que projecta els pensaments de l'artista i el públic; una taula presidida per cinc caps pensants i actuants, i quatre ballarins meravellosos, amb una fonamentada tècnica clàssica posada al servei de la desconstrucció estructural i el desmembrament corporal. Tots de blanc, com un paisatge nevat i enlluernador, són un viatge obligat.