cultura

Crítica

òpera

L'hotel dels embolics

La música
del compositor valencià és d'un notable encís melòdic

Oblidar, amb la que està caient, no és la millor opció, però desconnectar durant tres hores amb una comèdia lleugera i intranscendent és perfectament lícit. Il burbero di buon cuore, de Martín i Soler, presenta un embolic típic de joves enamorats i madurs rondinaires, estirat com un xiclet per Da Ponte fins a l'inevitable final feliç, i on els mínims núvols que passen són ben prims. La música del compositor valencià és d'un notable encís melòdic, amb temes més acaronadors que memorables, i una acurada orquestració, i se'n pot gaudir sense pensar en Mozart, les contemporànies Le nozze di Figaro del qual també estan en cartell, si no fos perquè el salzburgès s'hi fa present amb la inclusió de les dues àries alternatives que va escriure per al Burbero. I de cop i volta, el geni deixa en evidència el talent.

Segon fruit de la col·laboració entre el Real i el Liceu per recuperar l'obra de Martín i Soler, el muntatge d'Irina Brook, estrenat el 2007 a Madrid, no pretén buscar tres peus al gat. Fidel a la intriga i a la seva simple comicitat, Brook trasllada l'acció al hall d'un hotel, sense que la necessitat de la ubicació es faci evident, i a l'actualitat, sense cap efecte nociu excepte que l'amenaça d'enviar una jove al convent no se la creu ningú.

El repartiment reunia alguns dels protagonistes del Real, sobretot l'abassegador Ferramondo de Carlos Chausson, per a qui el repertori buffo no té cap secret. Elena de la Merced va ser una xamosa Angelica i Josep Miquel Ramon, un irreprotxable Castagna, mentre que Véronique Gens va desplegar una exquisida musicalitat en les dues àries de Mozart per a Madama Lucilla. Entre els nouvinguts, cal destacar els tenors David Alegret (Giocondo), de timbre més blanquinós que Paolo Fanale (Valerio), de fraseig més monolític, una Patricia Bardon (Marina) no sempre audible i un Marco Vinco massa jove per a Dorval, a banda que la veu sona cada cop més buida.

Els ulls i el cor estaven amb Jordi Savall, que tornava al Liceu en circumstàncies no ideals després de la recent desaparició de Montserrat Figueras. El músic igualadí, que ja havia dirigit Il burbero a Montpellier el 1995, era en aquesta ocasió una peça més de l'engranatge i no el motor del projecte. Era la primera experiència amb una orquestra que no fos la seva? Tot i comptar amb col·laboradors fidels, com el concertino Manfredo Kraemer, el resultat va ser un híbrid no del tot convincent i no sempre precís entre el so d'una formació historicista i una de convencional, encara que Savall va saber donar el color i l'atmosfera lluminosa que la música de Martín i Soler demana.

Il burbero di buon cuore, de Martín i Soler
Director: Jordi Savall
Gran Teatre del Liceu. 27 de gener


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.