cultura

Crítica

teatre

Extinció

Els irres­pon­sa­bles s'han extin­git? L'ace­rada iro­nia de Peter Handke sem­bla acos­tar-nos al fabulós pre­di­ca­ment bíblic que pon­dera l'estampa admi­ra­ble del “tots els homes som el mateix home”, i en aquest sen­tit tots som Quitt, com­pre­nem la seva lògica capi­ta­lista i la recerca del jo. I, tan­ma­teix, l'honesta huma­ni­tat que acaba des­ple­gant aquest mons­tre fas­ci­nant ter­mina en mera ficció mora­lista. Perquè, com ha demos­trat abas­ta­ment la rea­li­tat, els Quitts dels nos­tres dies, els Quitts polítics, ban­quers, empre­sa­ris..., aquells que mouen i fan tron­to­llar els fils de les nos­tres vides, no aca­ben, lamen­ta­ble­ment, suïcidant-se. Són massa imbècils per com­pren­dre la bui­dor que fa escla­tar el cer­vell del nos­tre heroi.

És d'agrair que Lluís Pas­qual recu­peri aquest text de Peter Handke, perquè en el con­text de crisi inson­da­ble en què vivim la crítica intel·ligent i des­car­nada és sem­pre un con­sol. Però el text, en part profètic, sem­bla arros­se­gar el pas dels anys amb certa difi­cul­tat. D'altra banda, la rea­li­tat supera sem­pre la ficció, i la visió intel·lec­tual i des­pi­e­tada del dra­ma­turg austríac, mat­xu­cant el poderós món empre­sa­rial, ja no pot sor­pren­dre ningú. Al meu parer l'obra s'acaba en fina­lit­zar la part pri­mera, aque­lla que mos­tra l'inqui­e­tant Quitt, fosc, cínic il·limi­tat i des­ple­gant el seu jo. En la part segona tot és un res­se­guir i subrat­llar el que ja hem intuït, vist i sen­tit, es cas­ti­guen els estúpids dolents i s'alliçona al públic, amb una mora­li­tat que resta con­tundència a la mala llet.

La posada en escena és freda i dis­tant, mal­grat el joc dramàtic que s'empesca Handke, Lluís Pas­qual cerca algu­nes estratègies per dina­mit­zar el tempo escènic amb el pre­tensiós llen­guatge d'idees; música, humor, pro­jec­ci­ons, canvi d'esce­nari... Els actors, amb les seves mecàniques tan cone­gu­des, esde­ve­nen tite­lles a mans de Quitt. Hi tenim la per­fecció dis­tant de Jordi Boi­xa­de­ras, un gro­tesc i des­cor­dat Jordi Bosch, la mesura d'Andreu Benito, la natu­ra­li­tat cine­ma­togràfica d'Edu­ard Fernández, el clown Boris Ruiz, l'esforçat Lluís Marco, la cor­recció callada de Míriam Iscla i l'esclat de Marta Marco. És un mun­tatge vacil·lant, exi­gent i gens com­pla­ent. Aneu-hi!

Quitt
Director: Lluís Pasqual
Divendres, 27 de gener. Lliure


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.