Crítica
cinema
Humanisme de paper
És difícil parlar d'aquesta pel·lícula d'animació d'Ignacio Ferreras. Primer podem pensar que es tracta simplement d'una transposició a la pantalla del còmic homònim de Paco Roca i, llavors, de cinema n'hi veurem poc, molt poc. Com a màxim, una mena de versió animada de l'univers embafador de directors com ara Antonio Mercero, aquells que confonen la sensibilitat amb la sensibleria, la mostració de temes problemàtics amb allò que se'n diu una “pel·lícula molt humana”. (Quina por, per cert: doncs potser existeixen “pel·lícules no humanes?”.) Després podem arribar a la conclusió que el to del còmic no ha de ser el mateix que el del cinema, i en conseqüència que un treball com Arrugues s'ha de medir des d'uns altres pressupòsits. Llavors la pel·lícula en qüestió adquireix una altra aparença i ens fa dubtar de la nostra primera opció.
Sigui com sigui, però, som al terreny del cinema, i jo crec que de la segona manera es confonen les coses. No és que aquest crític clami per un cinema pur, sense contaminacions. És que el llenguatge cinematogràfic és el que mana en qualsevol film, i el llenguatge de l'objecte adaptat s'ha de sotmetre. Imaginem que Arrugues fos una novel·la: no és cert que en aquest cas, si s'hagués conservat el to, parlaríem d'una pel·lícula massa literària? Doncs Arrugues és una pel·lícula massa comiquera. I la història d'aquests vellets que pul·lulen per una residència, un d'ells acostumant-se a la solitud i les noves amistats després que la família l'hagi deixat allà, pot funcionar en paper, però no en fotogrames, on esdevé simple i superficial, on els secundaris són estereotips i les situacions estan poc treballades. S'agraeix, no obstant això, un film animat que fa pensar tot això a un adult.